dimecres, 30 de desembre de 2009

Viure amb un somriure.


No hi ha res com perdre’s una vegada més entre les carpetes plenes les fotografies, entre les entrades dels blogs, entre les xarxes socials o entre les penyores que hem anat arreplegant al llarg de l’any per anar recordant tot el que hem fet aquest darrer any. No hi ha res millor que això per veure que, gràcies a un bon grapat de gent, ha estat més que un bon any.


dissabte, 5 de desembre de 2009

Mira si he vist meravelles...

Pont i dies de descans, ja es trobaven a faltar. Descans per, amb tranquil·litat, preparar aquesta setmana i mitja que ens manca fins Nadal. I sí, he dit bé: Nadal. Espanta pensar que aquell sopar que marcava el fi de curs semba que haja estat ahir; per no dir res de setembre, del concert d’obertura de curs, de totes les nits de ruta destroy* o de tantes vesprades ocupades per les què hem passat enguany. Per a totes aquestes últimes, totes les mesures de temps se’m fan massa amples i intel·ligibles. I és que amb aquell 31 de desembre per Ca Revolta a les esquenes, ja hem de pensar quin serà el què fer per aquest any.


*I precisament fou de camí a la ruta destroy de Godella quan el descobrí [Carles Dénia]; hui ha aparegut inesperadament. D’ençà, mira si he vist meravelles...


dilluns, 16 de novembre de 2009

Va de cançons.

Va de cançons. cançons que ens animen i ens mostren tota una nit per davant; cançons que ens fiquen nostàlgics; cançons que ens retornen a moments concrets; cançons que ens recorden a persones; cançons que ens agrada sentir per relaxar-nos; cançons per a ballar; cançons de quan érem xicotets; Cançons que són molt més que cançons. Simplement, va de cançons.



dimecres, 11 de novembre de 2009

IV Jornades Crítiques amb l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior.

Hui comencem, un any després que emprenguérem les mobilitzacions i les tancades a les nostres facultats, les IV Jornades crítiques amb l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Xerrada sobre educació en competències hui a filosofia, a la qual seguiran d’altres xerrades i debats fins la manifestació el 19 de novembre. Anem per feina.

diumenge, 8 de novembre de 2009

El ninot negre és dolent.

[…] “Si a Arabia tu vas no debes olvidar que allí hay otra ley que debes cumplir si quieres vivir”. I així és com acabava, entre tants d’altres tòpics i exotisme, la cançó d’obertura de la primera pel•lícula d’Aladdín. Una pel•lícula on la guàrdia real i Jafar són personatges tots ells morenets, amb barba, ulls estirats, trets orientals... són els dolents. D’altra banda trobem al protagonista, al bo de la pel•lícula, un xic jove, sense barba i amb una complexitat totalment occidental.

I lluny de les pel•lícules de dibuixos, on potser el fet siga més greu –ja sabem tots que el procés socialitzador primari és el que té més incidència en les persones-, també trobem el fet que siguen els àrabs els únics que tinguen accent a les pel•lícules, que la majoria de súper herois siguen homes blancs, o simplement el fet que ens trobem en un món on el punt de vista occidental –dominant- està present completament a tot arreu. I això cala. Cala fins a punts que fins i tot poden arribar a sorprendre’ns. Anirà sent hora d’anar trencant prejudicis...


dimecres, 4 de novembre de 2009

Fins i tot veus gent morir.

Aquests han estat dies de no parar, de conferències, d’imatges, debats, projeccions, experiències, diferents perspectives, tallers i, sobretot, de reflexió. “Construint l’exclusió des de la mirada”, així s’anomena el seminari sobre migrants i refugiats que m’ha tingut ocupat aquesta setmana. Un seminari que com ja he dit, i si més no, m’ha fet reflexionar sobre algunes coses d’aquest món que ens envolta i en el qual hem de fer el nostre dia a dia inevitablement.


“Bona nit a tots vostès, em dic Mousa Coulbaly i vinc de Mali. Vinc a causa de la immigració. Sóc un clandestí Sé que ser clandestí és molt difícil: hi ha sofriment, hi ha gent exhausta, que no dorm, que no descansa, que no menja res, un dia rere altre. No és fàcil. Fins i tot veus gent morir.” Aquest és un fragment de la història d’un dels 15 immigrants que, amb pastera, arribaren a les costes de Tenerife el 27 de maig de 2008 en busca d’allò que ells creien era el paradís; Europa. “Haguera preferit que en arribar a Tenerife m’hagueren dit el que m’esperava i que em manaren a ma casa” ens explicaven ahir. Venien en busca de treball.



Tanmateix no fou amb feina amb el que es trobaren, sinó amb detencions, jutjats i 39 dies en un Centre d’Internament per a Estrangers. Centres amb una escassa regulació que exposa als estrangers a una total situació d’indefensió. Són centres on la saturació provoca situacions d’escassa ventilació, llum, higiene, serveis, etc. Són centres on no és obligatòria l’existència d’un pati. Són centres on els fills dels estrangers són separats dels seus pares per tal de dur-los a centres d’acollida. Centres on sovint no hi ha respecte pels distints cultes religiosos. Són centres on el règim intern no preveu l’ús de la força física amb la finalitat de restablir la normalitat, per la qual cosa no hi ha l’obligació de notificar-ho al jutge quedant a l’arbitrarietat i amb total impunitat els actes d’agressió cap als estrangers. Són centres on, un cop ingressats, els estrangers tan sols poden fer una telefonada a l’advocada o a alguna persona resident a l’Estat Espanyol; en cap cas a l’estranger, on tenen la seua família.


D’ençà, i centrant-me ara en l’aspecte jurídic, els estrangers adquireixen la situació d’il·legals, per la qual cosa hauran de ser retornats al seu país d’origen en un màxim de 40 dies, termini que no pot vèncer el període d’internament. Si durant aquest període no s’ha pogut determinar l’origen de l’immigrant, aquest es posat en llibertat. A partir d’aquest moment els immigrants continuen en situació d’il·legals i no podran adquirir el permís de residència fins complir tres anys vivint a l’Estat. Tres anys on pràcticament no tenen drets –com el del treball, a l’habitatge digne, etc.- avocant-los a una situació d’una denigrant precarietat. Són tres anys en què no poden fer res més enllà "d'estar" ací -que tampoc-; són tres anys on passen a ser -o es vol que siguen- invisibles. Una subcategoria humana, en podríem dir.


I per si aquesta síntesi sobre l’actual llei d’estrangeria no era suficient, encara queden coses de què parlar, perquè aquesta situació encara podria agreujar-se més amb la Directiva de Retorn. Una directiva que no és sinó l’intent per part de la UE de convertir Europa en una mena de fortalesa que els permeta regular la mà d’obra excedent, especialment en moments de crisi com l’actual, però que al mateix temps els permeta mantenir els costos salarials suficientment baixos per tal que les empreses siguen competitives i mantinguen els seus nivells de beneficis. Unes polítiques sobre estrangeria que deriven de la Cimera de Lisboa, en la qual es declarava que Europa havia de convertir-se en “l’economia més competitiva i dinàmica del món, basada en el coneixement, abans de 2010”. Propòsit d’on també han derivat altres directives com la de les 65 hores, l’Espai Europeu d’Educació Superior o la Directiva Bolkestein.


El pitjor de tot és que aquest solament és un dels problemes que se’ns plantegen hui dia. Problemes d’un model social i econòmic que, malgrat la història d’aquestes persones, malgrat la crisi capitalista, la corrupció dels polítics, malgrat la crisi ecològica, la xenofòbia, l’homofòbia, la privatització dels serveis, la precarietat dels i les treballadores, malgrat el patriarcat, les desigualtats socials i econòmiques, malgrat l’extrema dreta vaja pujant arreu d’Europa, etc.; no ens deixa massa esperances pel canvi. Però no vull ser més pessimista del necessari, així que una vegada més, m’aclamaré a l’Ovidi: “tot explota bé pel cap o per la pota”.


Al cap i a la fi, per a això estem ací nosaltres.


dimarts, 27 d’octubre de 2009

... Amb la certesa d'anar bé.


Com solia dir algú: "paciència i bones paraules". Més que bones, ara potser diria precises i decidides. Perquè no quede. Precisió per tal de dir-ho i fer-ho tot de la manera més justa i clara possible. Decisió, perquè ja es sap, mai sobra. I és que bàsicament el dia a dia és això: la incertesa entre la rutina marcada, l’inexperiència front la poca veterania que puguem arribar a tindre o, simplement, la indecisió i els dubtes que se’ns plantegen i que intentem amagar entre el nostre què fer setmana rere setmana. Un què fer on trobar el recolzament per seguir el nostre camí sempre endavant perquè, encara que no ho parega, sempre en trobarem, de traves, per tot arreu. Traves segurament no massa grans, potser tampoc no els done l’importància que puguen tindre realment, però ho preferisc així.




Em referisc a alguna que altra decepció, coses que no t’esperaves que foren així, alguna que altra expectativa frustrada, el treball dia a dia sense obtenir cap resultat clar –sobretot a curt termini-, la impotència sobre algun que altre assumpte o alguna desil·lusió, tan sols són alguns dels exemples que podria enumerar. Però no oblidem; parlem del dia a dia, i d’igual manera -i afortunadament- també tenim on contraposar totes aquestes coses. Cal tenir-ho clar. Són -ara- motivacions, amics i amigues, l’insignificant fet de rebre un missatge al mòbil d’una persona inesperada, els estudis, la família, el teu propi lloc –tu mateix-, un bon pla per una vesprada d’octubre o, simplement, algunes que altres esperances que, al cap i a la fi, diuen que sempre és l’últim que es perd.


dilluns, 13 de juliol de 2009

Llimona.

Sóc una pell de llimona. No és gran cosa, prou que ho sé. Sóc qui sóc, que deia aquell, i en va fer teologia. Altrament, com a protagonista d'un conte mínim, no se m'acut ningú més concís que jo mateixa, que m'estic darrere d'aquest sofà ronyós des de fa qui-sap-lo, i m'eixugo i m'arrugo i sé que això meu no té remei. Anar a raure a un pis d'estudiants ja les porta, aquestes coses: et tallen amb un ganivet rom, t'espremen sense assaborir-te, esdevens projectil d'una guerra insensata d'hormones i quedes oblidada en un racó ple de borra, condemnada al pansiment. Perquè el pitjor de tot, ja us ho dic des d'ara, és l'avorriment: criminal. Les sessions de gemecs que sacsegen els àcars del sofà ben de tant en tant són massa escadusseres. I maldestres. Cap interès. Jo provo de cridar l'atenció, i pudo, però els trobo immunitzats. Calla, guaita, un gat. Ara sí que patirem.


Llimona - AZ
Núria Càdenes

dijous, 2 de juliol de 2009

Here we go, let it go.

És una d’estes coses que fas sense pensar: perquè ho recordes, perquè hi tornes a pensar i perquè t’entra la nostàlgia. Però no relaciones; penses: “supose que de tant en quant passa, és quelcom normal”. I continues com si res amb aquesta xafogor agafada al cos mentre escoltes alguna cançó qualsevol al metro de camí a València. I continues: vas d’ací per allà, resols uns quants assumptes pendents, penses en allò que has fet els darreres dies i en allò que has de fer, guardes alguna conversa banal i penses en l’estiu que acabes de començar i en el que encara et queda per davant. Tot sembla tan normal, sense cap relació; potser aquest ordre desordenat a què estem avesats cada dia. Però no ha estat així, i és en acabar el dia quan te n’adones, quedant-te sense (voler) saber ben bé què respondre. L’única cosa que tens per certa és que Anna i Otto no creien en les coincidències.



diumenge, 7 de juny de 2009

19 primaveres.

Hui, submergits de ple en el període d’exàmens, i dia d’eleccions al Parlament Europeu, fa ja 19 anys que algú em colpejà l'esquena perquè començara a plorar i a respirar per mi mateix.



ALS COMPANYS.
Ovidi Montllor.

Si t'arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.
Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batexat amb vermells,
de sang, de sol i d'esperança.
Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forçes per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el matí
que el plor serà d'alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.

dilluns, 1 de juny de 2009

Cap a la independència i el socialisme.

L’insostenibilitat de l’actual model urbanístic promogut des dels nostres ajuntaments als diferents pobles de la comarca com és el cas del Coto Català a Llíria, o el de Porxinos a Riba-Roja; una xarxa educativa precària basada en el negoci dels barracons fins al punt de trobar “instituts” sencers formats únicament per aquestes aules prefabricades com és el cas de l’IES Laurona; una xarxa deficient i, a cops, inexistents, de transports públics; un hospital que cada dia pareix més llunyà i que ja no podrà abastir les necessitats de les comarques del Camp de Túria, Serrans i del Racó d’Ademús; la marginació sistemàtica de la cultura i la llengua catalanes a les nostres viles i l’inexistència d’una alternativa real d’oci per als i les joves de la comarca; l’actual model de societat patriarcal o el propi sistema capitalista que ens condueix cap a la precarietat; etc., tan sols són algunes de les problemàtiques a les quals hem de fer front cada dia els i les joves del Camp de Túria. Problemàtiques que han fet que siga necessari organitzar-se, amb l’Assemblea de Joves del Camp de Túria, per tal d’oferir una alternativa real als nostres pobles i, d’aquesta manera, construir l’alternativa nacional: els Països Catalans.



És per això perquè, aquest dissabte 6 de juny, l’Assemblea de Joves del Camp de Túria ha organitzat una xerrada amb Pepe Ruiz, col·laborador en Radio Habana durant l’estiu de 2008, qui ens contarà les seues experiències durant la seua estança a Cuba per, en acabar, passar el vídeo de “Diario de una motocicleta” de Walter Salles.

A les 18h. al Casal Jaume I de Llíria (Av. Dels Furs 17).

Organitza’t i lluita.


ajcampdeturia@gmail.com

www,ajcampdeturia.ppcc.cat



dimecres, 27 de maig de 2009

Freda... doncs sense pensar-s'ho.

Tornant de Tarongers a les 11 del matí, hui havíem decidit parar abans d’arribar a casa. Sol, arena, aigua, temperatura òptima i bona companyia. Xicotets plaers que fan més suportable el dia a dia en una cituat com València. I és que com ja he dit un bon grapat de vegades, no hi ha res com el Cabanyal. I com no, un bon matí de platja no podia quedar-se sense bany, el primer de l’any. Un bany atrevit en què desafiar encara l’aigua freda però que, al mateix temps, et deixava cada pam d’aigua per tu soles. Però un bon dia no pot acabar ahí sinó que, després d’una bona sessió de xarreta a tres bandes d’aquelles que de ja fa temps no en feiem i, més tard, d’apunts sobre el Dret preromà, encara ens quedava per gaudir un bon berenar d’orxata i fartons a una plaça qualsevol. Una plaça entre carrerons estrets i cases velles on trobar-se amb els veïns i veïnes prenent la fresca.




Sí, potser siga un dia qualsevol.
Però ha estat un bon dia.

divendres, 22 de maig de 2009

De gener a juny...

Com era d’esperar, ha arribat el moment en què aquestes horetes de més de son de què gaudíem cada dia es transformaren en paraules i definicions: perquè “el negoci jurídic és l’acte d’autonomia privada de contingut preceptiu amb reconeixement i tutela per part de l’Ordre Jurídic”. Son les paraules concretes que ens calen i que no tenen cap altra finalitat que confondre i recordar-te que saps el què vols dir. Son paraules que no fan sinó que es repetisquen les expectatives, i potser també les lamentacions d’allò que (no) hem fet, del que ens espera i del que deixem de banda; que ja tinguérem per regal de reis aquest Nadal, encara que sempre amb alguna que altra novetat i circumstàncies diferents. Un regal que a primera vista pot semblar no tindre massa trellat, és lògic, però que en realitat guarda el seu ordre dins d’aquest caos de continguts i matèria. Perquè és això el que ens cal per tal de situar-nos davant muntanyes d’apunts i llibres i per poder fer front a la incertesa de no saber ben bé què fer amb tots ells durant aquest mes de juny. Ara falta trobar-lo; solament cal deixar passar el temps.



I encara que parega mentida, hui no pretenia parlar ni de llibres ni d’apunts, però és que és primavera i sempre em tornen cançons gairebé oblidades.


dilluns, 4 de maig de 2009

Enderrocant tradicions

“Els moros tenien minarets, des dels quals alçaven les seus oracions. Els cristians que els succeïren en el domini de la ciutat convertiren els minarets en miramars. Els feia falta de tant en tant adorar la seua bella naturalesa (…). Als valencians els agradava contemplar la seua mar, no perdre-la de vista, i per això construïen aquests miradors als què anomenaven Miramar. Una porteta del porxo comunicava amb el terrat, i al centre d’aquest s’alçava el Miramar. Es pujava per una escaleta de tisora. Primer et trobaves amb una habitació quadrada, amb finestres als quatre vents. Allí sovint s’hi guardaven unes ulleres de llarga vista plegables (…). Què gustosament s’assaboria València des d’aquells miramars!”

Teodor Llorent.



Sembla mentida que cada vegada més haguem de referir-nos als nostres poetes, escriptors o pintors per poder conèixer la nostra cultura i la manera de viure de les nostres avies i besavis. I és que sí, a aquest ritme seran ells l’únic punt de referència que ens permeta conèixer les nostres arrels i les nostres tradicions.


Em referisc al Cabanyal: poblat mariner de tradició pesquera; poblat amb platges que serviren d’inspiració a pintors com Sorolla; un poble amb història pròpia; un barri de llargs carrers farcits d’una arquitectura modernista única... una arquitectura en perill d’extinció gràcies a la complicitat del govern de la ciutat amb les empreses constructores.


I és que el Pla del Cabanyal, amb el projecte de prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez, està destruint un dels pocs barris amb més història i tradició de la ciutat de València, i ara, concretament, és l’hora dels miramar. Dels cinc que se’n conservaven, l’Ajuntament ja n’ha derruït dos: el de la Ferreteria Blasco i, aquesta setmana passada, el del Forn de l’Estrella.


Construïm noves grans avingudes, construïm...

diumenge, 19 d’abril de 2009

25 d'Abril.


Com tots els anys, és per aquestes dates quan tornen aquestes il•limitades ganes de ser. Unes ganes de ser, en majúscules, tal com sóc: jove, català, de València, i que creu que un altre model social és possible. Potser alguns d’això en diguen idealista, potser d’altres -ara està de moda- antisistema; tanmateix, jo ho atribuiré a aquestes ganes de viure que efloreixen com mai cada mes d’Abril.

Uns abrils plens de celebracions i festes però, sobretot, reivindicacions. I és que per aquestes dates, allà on mai hi ha res, sorgeixen trobades dolçaineres, sopars, pujades als cims de les muntanyes dels nostres pobles, concerts als nostres teatres... i tot això, si més no, ens dóna forces per continuar endavant. I aquest any no n’és una excepció, ans al contrari. Jornades pel 25 d’Abril en Homenatge a Joan Reglà a la Universitat de València amb xerrades, mostres de cultura popular i concerts des dels què es pretén, front els nous plans d’estudi, defensar la importància d’estudiar la història del País Valencià a les nostres universitats, la nostra història; de la importància, al cap i a la fi, de no oblidar qui som i d’on venim.

A més, tindrem una diada que, enguany, podrem gaudir el mateix 25 d’Abril; el mateix dia que fa 302 anys les tropes austriacistes foren derrotades a la vila d’Almansa. Una derrota que no és sinó l’excusa per celebrar que, malgrat Decrets de Nova Planta, dictadures, Constitucions, Estatuts i falses democràcies, encara hi som i sabem, precisament, això: que encara hi som i qui som. I aquest any, a més, esta reivindicació pren un caràcter especial, ja que és l’Esquerra Independentista, des de la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, l’encarregada de convocar a la manifestació el mateix 25 d’Abril. Així que enguany, i un any més, a València, prenem els carrers per la llibertat dels Països Catalans.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Gaudeamus igitur.


Gaudeamus igitur,

Iuvenes dum sumus.

Post iucundam iuventutem,

Post molestam senectutem,

Nos habbebit humus.


Ubi sunt qui antes nos

In mundo fuere?

Transite ad superos,

Vadite ad inferos,

Hos si vis videre.


Vivant omnes virgines,

Faciles, formosae.

Vivant et mulieres

tenerae, amabiles

Bonae, laboriosae.


Vita nostra brevis est,

Breve finietur.

Venit mors velociter,

Rapit nos atrociter,

Nemini parcetur.



Potser em digueu boig, però trobe a faltar passar hores i hores submergit per diccionaris, complements directes, indirectes, adverbis, conjuncions, declinacions i conjugacions i oracions subordinades, per tal de descobrir historietes, com si d’un passatemps es tractara.

dijous, 2 d’abril de 2009

Avui serem el món.

A l’abril, aigües mil; i sembla que així hem començant. Però entre gota i gota d’aigua continuen passant un munt de coses. Sota la finestra de la meua habitació sonen els tambors de la Setmana Santa Marinera; de la cuina m’arriba l’olor del sofregit que tindrem per sopar aquesta nit amb el pollastre al forn; els veïns de dalt es criden per anar a taula i arrastren les cadires; algú ha eixit de casa per tornar al poble; i jo ací, un dia 2, intentant ficar serietat i un poc més d’ordre al dia a dia. Ordre per organitzar-se i no deixar passar tantes hores mortes cada vesprada; i un poc de serietat per complir-ho. I és que em passaria dies i dies sense fer res, solament xerrant amb els de sempre, submergint-me pels records que ixen a la superfície per alguna que altra circumstància, o pensant en allò que faré o allò que m’agradaria fer. Però més enllà del passat i del futur que puguen ocupar el meu present hi ha, precisament, això, el present. I he de dir que m’agrada el que tinc i el que faig, i això em fa feliç; però vull més; perquè encara que ho haguera deixat un poc de banda, sempre he estat exigent i inconformista, i això no canvia. El que em pregunte ara és si tot açò té alguna cosa a veure amb què hui siga, precisament, hui.



diumenge, 29 de març de 2009

Sin ataduras mujer.

Podem dir que a partir de finals del s. XVIII, i arran que les reformes liberals no equiparaven pas els drets dels homes i les dones, sorgí un moviment que pretenia assolir una vertadera igualtat entre gèneres. D’ençà s’han fet diversos avenços com, entre d’altres, aconseguir el dret a vot i a participar en la vida política. Però lluny del que alguns puguen pensar, encara vivim en una societat fortament patriarcal que ens situa lluny d’aconseguir aquesta igualtat de gènere.


Solament ens cal fer una ullada a l’Informe sobre el Desenvolupament Humà per adonar-se’n que el percentatge de dones parlamentàries a Austràlia tan sols és del 24’7%; o que el nombre de dones legisladores, altes funcionàries i directives és d’un 34% al Regne Unit i d’un 8% a Suïssa. I què ocorre amb l’activitat econòmica? Doncs el mateix; les dones continuen cobrant molt menys que els homes, concretament a l’Estat Espanyol, les dones cobren una mitja de 18.335$ front els 36324 que cobren els homes. També caldria tindre en compte que pel que fa al treball, els homes, a excepció del sector serveis on són majoria les dones, dominen clarament el sector primari i el sector de la indústria. Pel que fa a la càrrega del treball i la distribució del temps a casa, les dones dediquen 3:04 hores diàries a les feines de la cuina i a la neteja de la casa a França, front les 0:48 que hi dediquen els homes; o les 3:22 que hi dediquen les dones front les 0:37 dels homes a l’Estat Espanyol. I igual ocorre amb el temps que dediquen les mares als fills que és de 48 minuts diaris, front els 24 dels pares als Estats Units; o l’hora i 55 minuts de les mares front els 31 minuts dels pares a Irlanda. O, pel que fa al temps lliure, els Alemanys tenen una mitja diària de 6:02 hores, front les 5.35 de les alemanyes.


Sembla que, al cap i a la fi, no vivim en aquesta societat igualitària que ens volen fer creure i que, en realitat, encara queda molt per fer. Ací vos enllace l’Informe per si voleu fer una ullada més enllà d’aquests 4 exemples. (pàgs 344-364).


Sin ataduras mujer.

divendres, 27 de març de 2009

No delegues en ningú.


No delegues en ningú... Tots i totes junts podem!

• Per què estem així de malament?

- Perquè ens trobem al final d’un cicle econòmic basat en l’especulació i en les inversions gens clares per part dels bancs, les grans financeres i les grans promotores immobiliàries en diners que no es poden retornar.

- Per primera vegada, la imatge de la bondat del sistema capitalista (i les tesis del Banc Mundial i de l’Organització Mundial del Comerç), han caigut.

• Per què ens afecta tant?


- Per la destrucció de la indústria del nostre país.

- Per l’aposta del sector serveis, que provoca beneficis en un moment concret i en poques mans, però precarietat a llarg terme entre la majoria de les persones treballadores.


• Què fem?

- Trencament amb els sindicats majoritaris i grocs i els grans partits polítics, tots ells aliats de la patronal.

- Apostar per l’assemblearisme i la construcció d’alternatives i propostes des de la base, des de les nostres necessitats com a persones treballadores, com a estudiants, com a joves o vells, homes o dones.

- Solidaritat incondicional des de les nostres organitzacions, barris, pobles, etc., amb els afectats per Expedients de Regulació d’Ocupació i acomiadaments massius.

- Implicació política en totes les coordinadores locals/comarcals/territorials contra l’actual situació econòmica.

EL PROCÉS DE BOLONYA: Un pas més en la dominació i el control social


- Així sota el paraigües de la construcció de l'Espai Europeu d'Educació Superior(EEES) ens imposen un sistema basat en la precarització i flexibilització de la majoria d'estudiants superiors (els estudiants de grau).

- L'elitització d'una minoria formada per les classes altes i els grans cervells exportats d'arreu del món (aquells que accediran als màsters).

- S'aprofundeix en el concepte de la universitat com a eina de divisió del treball, supeditant les disciplines impartides a les demandes del mercat.

Tot això amb un nou sistema de crèdit basat en un model d'estudiant que impossibilita l'estudi dels treballadors a temps parcial, i un sistema de finançament basat en la competitivitat entre universitats, la recerca de finançament empresarial i l'endeutament dels estudiants mitjançant préstecs.

Ens trobem en una situació en què les persones treballadores ens veiem afectades en tots els nivells de la nostra vida... La nostra resposta ha d’anar encaminada cap als punts que hem presentat abans per a poder plantejar una alternativa a aquesta situació.

Assemblea d’Unitat Popular Carraixet

Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI)

Coordinadora Obrera Sindical (COS)
Endavant

Maulets

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC)


Per tot això, demà a les 18h. a la Plaça de Sant Agustí de València.

dimecres, 25 de març de 2009

El Tomàs hospitalitzat

No tenia previst fer una nova entrada per hui, però realment els fets s’ho merèixen. I és que justament hui, el dia 31 de la vaga de fam, a les 11 del matí, el Tomás Salles ha estat traslladat en ambulància a la que, tot i trobar-se conscient, no ha pogut accedir pel seu propi peu, a l’Hospital de Terrassa. La seua salut s’havia vist agreujada després que decidira fa dos dies deixar d’ingerir glucosa i alimentar-se tan sols d’aigua.

Ací copie el comunicat del SEPC.



Comunicat arran de l’hospitalització d’en Tomàs.

En Tomàs Sayes començà, en un acte de valentia i fermesa militant, el passat dia 23 de Febrer i davant la negació permanent de diàleg per part de les institucions universitàries una vaga de fam indefinida per tal fer efectives les dues reivindicacions del moviment estudiantil: la moratòria en l’aplicació de l’EEES i la readmissió dels estudiants expulsats de la UAB.

Amb aquesta acció contundent i extrema es pretenia forçar a les institucions a iniciar un diàleg amb la comunitat universitària per tal de resoldre el conflicte que ja s’havia fet evident durant els darrers mesos amb els tancaments i les ocupacions a moltes de les universitats dels Països Catalans.

Un cop més la resposta de les institucions ha estat nul·la, negant en tot moment el diàleg i no només traient importància a l’acció d’en Tomàs sinó silenciant-la i censurant tota mostra de suport. El rectorat de la UAB per altra banda, no ha mostrat mai ni el més mínim interès per l’estat de salut d’en Tomàs i ha permès que la vaga de fam arribés a posar en greu perill la salut del vaguista amb el resultat de la seva hospitalització.

Per tant, considerem a Anna Ripoll, Ester Crespo i Santiago Guerrero així com tot l’equip de govern de la UAB, la comissionada d’universitats Blanca Palmada i el conseller d’innovació, universitats i empresa Josep Huguet; responsables directes de la negativa de diàleg amb la comunitat universitària, de la censura i la repressió que esta patint el moviment estudiantil i sobretot de l’estat de salut crític actual d’en Tomàs i totes les conseqüències que es puguin derivar de la vaga de fam.

Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans considerem que el conjunt del moviment estudiantil està legitimat per a utilitzar tots els mitjans necessaris per a aconseguir aturar el procés de Bolonya i emplacem a les autoritats a reconsiderar la seva postura intransigent i autoritària.


Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans.

Bellaterra, 25 de març del 2009.

dimarts, 24 de març de 2009

Veles e vents

Potser siga un dels barris més abandonats de València, però és pel que em passege cada dia. Potser no estiga al centre de la ciutat, però tenim la mar per on veure el trenc d’alba cada dematí. Potser les seues cases no siguen d’última construcció, però és això el que li dóna l’encant que m’encisa. Potser la seua platja no siga d’aigües cristal•lines, però és la seua brisa la que m’agrada sentir mentre espere el tramvia.

I és que el Cabanyal, és el Cabanyal.




VELES E VENTS

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

Ausiàs March.

diumenge, 22 de març de 2009

La música com a evasió.


Potser els que més em coneguen sàpiguen que la música és una de les coses que més m’agrada per tal de desconnectar una estona. Però la música sense haver d’entendre-la d’una manera passiva, sinó amb hom com a protagonista. I és que lluny de les queixes que podia fer quan començava amb el llenguatge musical i la trompeta –ja es sap que tot allò que tens per obligació acaba per no agradar-te-, ara és quan realment aprecie tots aquells anys d’estudi ja abandonats.

És d’aquells anys al centre integrat i al conservatori d’on deriva l’interès per les obres d’autors com Bach, Beethoven o Shostakóvich, entre d’altres. Però hui no parlaré de ningún d’ells, sinó d’un altre; un dels meus preferits; bretó; i que ha estat l’autor de bandes sonores de pel•lícules com Good Bye Lenin o Amelie. I és que malgrat la sublimitat de les seues notes i acords, aconsegueix composar obres que resulten realment senzilles a l’hora de tocar-les a piano, sobretot per als aficionats com jo que el tenen com a
hobbie. Ell és, com ja sabreu, en Yann Tiersen.

Ací vos deixe un enllaç on podeu trobar diverses partitures seues i la Comptine dún autre ete perquè hi gaudiu.


divendres, 20 de març de 2009

Sempre queda alguna cosa més que les cendres.


No sé si solament em passarà a mi, però després d’una setmana de festa sempre sol quedar-me un regust d’haver desaprofitat el temps i, sobretot, també aquell desfici típic dels diumenges. Però realment no he desaprofitat el temps, ni molt menys. He tornat al poble per gaudir d’aquelles coses que sempre es troben a faltar a la ciutat; veus a tota la gent amb qui feia temps no et trobaves; així com també, com no, passes més temps amb la família, que sempre acaba organitzant el ja típic dinar de Sant Josep amb tots els tios i ties i cosins i cosines; el típic dinar FAMILIAR en majúscules, vaja.


És en aquests dinars on et poses al dia sobre com els va a cadascú i què fan o tenen pensat fer. I ells, igual amb tu. És quan et pregunten com va el primer any de carrera i si t’agrada, o quan et comenten que t’han vist al diari a una manifestació contra Bolonya i quan et pregunten un poc més sobre el tema. Però realment ells ja tenen la seua opinió – ja coneixen el tema de sobres; sembla que, al cap i a la fi, tant de rebombori ha servit per alguna cosa- i certament puc dir que, encara que ideològicament puguem discrepar en la gran majoria de les coses, l’Espai Europeu d’Educació Superior n’és una excepció.


I no és d’estranyar que tota conversa sobre el Procés de Bolonya desenvoque, sense deixar de banda el contingut del mateix, en la manera en què s’està aplicant i com s’està responent a les protestes per part de les autoritats universitàries i governamentals: les continues negacions a celebrar un referèndum, la nul·la voluntat d’obrir un espai de debat més enllà de les unidireccionals campanyes propagandístiques, les intimidacions electorals, la nul·la democràcia que hi ha als òrgans de la universitat i la ineficàcia dels mateixos, les continues mentides i contradiccions, els desallotjaments, les detencions, les denuncies, les acusacions, les brutals càrregues policials a Barcelona o a Ciutat de Mallorca… són fets que fan que la gent, lluny d’aprovar-ho o no, entenga que no ens deixen cap altra alternativa que ocupar aules i facultats, interrompre en consells de govern o impedir congressos i reunions, tallar carreteres, encetar una vaga de fam…


Jo d’aquestes falles em quedaré amb la frase d’una d’aquestes converses de “des del franquismo que no veía una reacción así por parte del gobierno”.


I és que sempre va bé saber que, malgrat que s’encaboten a dir que tan sols som quatre estudiants radicals, i més enllà del 97% dels estudiants que votà a favor de la congelació del Procés, també comptes amb el suport de moltes altres capes socials: des d’agricultors, fins a professors de primària i secundària, jubilats…


Sembla que la campanya de criminalització dels estudiants no els està anant com esperaven; ans al contrari.