diumenge, 29 de març del 2009

Sin ataduras mujer.

Podem dir que a partir de finals del s. XVIII, i arran que les reformes liberals no equiparaven pas els drets dels homes i les dones, sorgí un moviment que pretenia assolir una vertadera igualtat entre gèneres. D’ençà s’han fet diversos avenços com, entre d’altres, aconseguir el dret a vot i a participar en la vida política. Però lluny del que alguns puguen pensar, encara vivim en una societat fortament patriarcal que ens situa lluny d’aconseguir aquesta igualtat de gènere.


Solament ens cal fer una ullada a l’Informe sobre el Desenvolupament Humà per adonar-se’n que el percentatge de dones parlamentàries a Austràlia tan sols és del 24’7%; o que el nombre de dones legisladores, altes funcionàries i directives és d’un 34% al Regne Unit i d’un 8% a Suïssa. I què ocorre amb l’activitat econòmica? Doncs el mateix; les dones continuen cobrant molt menys que els homes, concretament a l’Estat Espanyol, les dones cobren una mitja de 18.335$ front els 36324 que cobren els homes. També caldria tindre en compte que pel que fa al treball, els homes, a excepció del sector serveis on són majoria les dones, dominen clarament el sector primari i el sector de la indústria. Pel que fa a la càrrega del treball i la distribució del temps a casa, les dones dediquen 3:04 hores diàries a les feines de la cuina i a la neteja de la casa a França, front les 0:48 que hi dediquen els homes; o les 3:22 que hi dediquen les dones front les 0:37 dels homes a l’Estat Espanyol. I igual ocorre amb el temps que dediquen les mares als fills que és de 48 minuts diaris, front els 24 dels pares als Estats Units; o l’hora i 55 minuts de les mares front els 31 minuts dels pares a Irlanda. O, pel que fa al temps lliure, els Alemanys tenen una mitja diària de 6:02 hores, front les 5.35 de les alemanyes.


Sembla que, al cap i a la fi, no vivim en aquesta societat igualitària que ens volen fer creure i que, en realitat, encara queda molt per fer. Ací vos enllace l’Informe per si voleu fer una ullada més enllà d’aquests 4 exemples. (pàgs 344-364).


Sin ataduras mujer.

divendres, 27 de març del 2009

No delegues en ningú.


No delegues en ningú... Tots i totes junts podem!

• Per què estem així de malament?

- Perquè ens trobem al final d’un cicle econòmic basat en l’especulació i en les inversions gens clares per part dels bancs, les grans financeres i les grans promotores immobiliàries en diners que no es poden retornar.

- Per primera vegada, la imatge de la bondat del sistema capitalista (i les tesis del Banc Mundial i de l’Organització Mundial del Comerç), han caigut.

• Per què ens afecta tant?


- Per la destrucció de la indústria del nostre país.

- Per l’aposta del sector serveis, que provoca beneficis en un moment concret i en poques mans, però precarietat a llarg terme entre la majoria de les persones treballadores.


• Què fem?

- Trencament amb els sindicats majoritaris i grocs i els grans partits polítics, tots ells aliats de la patronal.

- Apostar per l’assemblearisme i la construcció d’alternatives i propostes des de la base, des de les nostres necessitats com a persones treballadores, com a estudiants, com a joves o vells, homes o dones.

- Solidaritat incondicional des de les nostres organitzacions, barris, pobles, etc., amb els afectats per Expedients de Regulació d’Ocupació i acomiadaments massius.

- Implicació política en totes les coordinadores locals/comarcals/territorials contra l’actual situació econòmica.

EL PROCÉS DE BOLONYA: Un pas més en la dominació i el control social


- Així sota el paraigües de la construcció de l'Espai Europeu d'Educació Superior(EEES) ens imposen un sistema basat en la precarització i flexibilització de la majoria d'estudiants superiors (els estudiants de grau).

- L'elitització d'una minoria formada per les classes altes i els grans cervells exportats d'arreu del món (aquells que accediran als màsters).

- S'aprofundeix en el concepte de la universitat com a eina de divisió del treball, supeditant les disciplines impartides a les demandes del mercat.

Tot això amb un nou sistema de crèdit basat en un model d'estudiant que impossibilita l'estudi dels treballadors a temps parcial, i un sistema de finançament basat en la competitivitat entre universitats, la recerca de finançament empresarial i l'endeutament dels estudiants mitjançant préstecs.

Ens trobem en una situació en què les persones treballadores ens veiem afectades en tots els nivells de la nostra vida... La nostra resposta ha d’anar encaminada cap als punts que hem presentat abans per a poder plantejar una alternativa a aquesta situació.

Assemblea d’Unitat Popular Carraixet

Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI)

Coordinadora Obrera Sindical (COS)
Endavant

Maulets

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC)


Per tot això, demà a les 18h. a la Plaça de Sant Agustí de València.

dimecres, 25 de març del 2009

El Tomàs hospitalitzat

No tenia previst fer una nova entrada per hui, però realment els fets s’ho merèixen. I és que justament hui, el dia 31 de la vaga de fam, a les 11 del matí, el Tomás Salles ha estat traslladat en ambulància a la que, tot i trobar-se conscient, no ha pogut accedir pel seu propi peu, a l’Hospital de Terrassa. La seua salut s’havia vist agreujada després que decidira fa dos dies deixar d’ingerir glucosa i alimentar-se tan sols d’aigua.

Ací copie el comunicat del SEPC.



Comunicat arran de l’hospitalització d’en Tomàs.

En Tomàs Sayes començà, en un acte de valentia i fermesa militant, el passat dia 23 de Febrer i davant la negació permanent de diàleg per part de les institucions universitàries una vaga de fam indefinida per tal fer efectives les dues reivindicacions del moviment estudiantil: la moratòria en l’aplicació de l’EEES i la readmissió dels estudiants expulsats de la UAB.

Amb aquesta acció contundent i extrema es pretenia forçar a les institucions a iniciar un diàleg amb la comunitat universitària per tal de resoldre el conflicte que ja s’havia fet evident durant els darrers mesos amb els tancaments i les ocupacions a moltes de les universitats dels Països Catalans.

Un cop més la resposta de les institucions ha estat nul·la, negant en tot moment el diàleg i no només traient importància a l’acció d’en Tomàs sinó silenciant-la i censurant tota mostra de suport. El rectorat de la UAB per altra banda, no ha mostrat mai ni el més mínim interès per l’estat de salut d’en Tomàs i ha permès que la vaga de fam arribés a posar en greu perill la salut del vaguista amb el resultat de la seva hospitalització.

Per tant, considerem a Anna Ripoll, Ester Crespo i Santiago Guerrero així com tot l’equip de govern de la UAB, la comissionada d’universitats Blanca Palmada i el conseller d’innovació, universitats i empresa Josep Huguet; responsables directes de la negativa de diàleg amb la comunitat universitària, de la censura i la repressió que esta patint el moviment estudiantil i sobretot de l’estat de salut crític actual d’en Tomàs i totes les conseqüències que es puguin derivar de la vaga de fam.

Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans considerem que el conjunt del moviment estudiantil està legitimat per a utilitzar tots els mitjans necessaris per a aconseguir aturar el procés de Bolonya i emplacem a les autoritats a reconsiderar la seva postura intransigent i autoritària.


Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans.

Bellaterra, 25 de març del 2009.

dimarts, 24 de març del 2009

Veles e vents

Potser siga un dels barris més abandonats de València, però és pel que em passege cada dia. Potser no estiga al centre de la ciutat, però tenim la mar per on veure el trenc d’alba cada dematí. Potser les seues cases no siguen d’última construcció, però és això el que li dóna l’encant que m’encisa. Potser la seua platja no siga d’aigües cristal•lines, però és la seua brisa la que m’agrada sentir mentre espere el tramvia.

I és que el Cabanyal, és el Cabanyal.




VELES E VENTS

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

Ausiàs March.

diumenge, 22 de març del 2009

La música com a evasió.


Potser els que més em coneguen sàpiguen que la música és una de les coses que més m’agrada per tal de desconnectar una estona. Però la música sense haver d’entendre-la d’una manera passiva, sinó amb hom com a protagonista. I és que lluny de les queixes que podia fer quan començava amb el llenguatge musical i la trompeta –ja es sap que tot allò que tens per obligació acaba per no agradar-te-, ara és quan realment aprecie tots aquells anys d’estudi ja abandonats.

És d’aquells anys al centre integrat i al conservatori d’on deriva l’interès per les obres d’autors com Bach, Beethoven o Shostakóvich, entre d’altres. Però hui no parlaré de ningún d’ells, sinó d’un altre; un dels meus preferits; bretó; i que ha estat l’autor de bandes sonores de pel•lícules com Good Bye Lenin o Amelie. I és que malgrat la sublimitat de les seues notes i acords, aconsegueix composar obres que resulten realment senzilles a l’hora de tocar-les a piano, sobretot per als aficionats com jo que el tenen com a
hobbie. Ell és, com ja sabreu, en Yann Tiersen.

Ací vos deixe un enllaç on podeu trobar diverses partitures seues i la Comptine dún autre ete perquè hi gaudiu.


divendres, 20 de març del 2009

Sempre queda alguna cosa més que les cendres.


No sé si solament em passarà a mi, però després d’una setmana de festa sempre sol quedar-me un regust d’haver desaprofitat el temps i, sobretot, també aquell desfici típic dels diumenges. Però realment no he desaprofitat el temps, ni molt menys. He tornat al poble per gaudir d’aquelles coses que sempre es troben a faltar a la ciutat; veus a tota la gent amb qui feia temps no et trobaves; així com també, com no, passes més temps amb la família, que sempre acaba organitzant el ja típic dinar de Sant Josep amb tots els tios i ties i cosins i cosines; el típic dinar FAMILIAR en majúscules, vaja.


És en aquests dinars on et poses al dia sobre com els va a cadascú i què fan o tenen pensat fer. I ells, igual amb tu. És quan et pregunten com va el primer any de carrera i si t’agrada, o quan et comenten que t’han vist al diari a una manifestació contra Bolonya i quan et pregunten un poc més sobre el tema. Però realment ells ja tenen la seua opinió – ja coneixen el tema de sobres; sembla que, al cap i a la fi, tant de rebombori ha servit per alguna cosa- i certament puc dir que, encara que ideològicament puguem discrepar en la gran majoria de les coses, l’Espai Europeu d’Educació Superior n’és una excepció.


I no és d’estranyar que tota conversa sobre el Procés de Bolonya desenvoque, sense deixar de banda el contingut del mateix, en la manera en què s’està aplicant i com s’està responent a les protestes per part de les autoritats universitàries i governamentals: les continues negacions a celebrar un referèndum, la nul·la voluntat d’obrir un espai de debat més enllà de les unidireccionals campanyes propagandístiques, les intimidacions electorals, la nul·la democràcia que hi ha als òrgans de la universitat i la ineficàcia dels mateixos, les continues mentides i contradiccions, els desallotjaments, les detencions, les denuncies, les acusacions, les brutals càrregues policials a Barcelona o a Ciutat de Mallorca… són fets que fan que la gent, lluny d’aprovar-ho o no, entenga que no ens deixen cap altra alternativa que ocupar aules i facultats, interrompre en consells de govern o impedir congressos i reunions, tallar carreteres, encetar una vaga de fam…


Jo d’aquestes falles em quedaré amb la frase d’una d’aquestes converses de “des del franquismo que no veía una reacción así por parte del gobierno”.


I és que sempre va bé saber que, malgrat que s’encaboten a dir que tan sols som quatre estudiants radicals, i més enllà del 97% dels estudiants que votà a favor de la congelació del Procés, també comptes amb el suport de moltes altres capes socials: des d’agricultors, fins a professors de primària i secundària, jubilats…


Sembla que la campanya de criminalització dels estudiants no els està anant com esperaven; ans al contrari.



diumenge, 15 de març del 2009

Dels meus jardins porteu les millors flors.

Dues hores amb metro donen molt què pensar i recordar. Allí assegut he aplegat a la conclusió que el record més antic que tinc és aquell en què estava jo gitat al “carro”, en el menjador, amb tu al costat vigilant que fera la migdiada, mentre de fons s’escoltava la sintonia que donava pas a l’informe sobre els preus de les fruites i hortalisses a Canal 9. Sí, certament no en recorde cap altre d’anterior. Després en venen molts altres, com aquell en què estem jo i els meus cosins amagant-se sota la taula per tal que no ens arreares alguna que altra espardenyà d'esprés d'haver fet alguna trastà -igual com els feies a mon pare i mos tios i ties-; a tu preparant-me el berenar en aquella cuina xicoteta abans de deixar-me anar a jugar a la plaça; els llargs matins anant de la peixateria al forn, passant per la carnicería de Ca Bomba, el mercat o el supermercat; tantes i tantes xarrades; o aquella complicitat que tenen totes les àvies amb els nets.

Però tot viatge s’acaba. Encara no havia començat a desfer-me la maleta, quan ha sonat el telèfon de ma mare. El que tinc clar, és que et trobaré moltíssim a faltar.

dimarts, 10 de març del 2009

Una vegada més...


Ja son 16 dies els que duu el Tomàs en vaga de fam per la universitat pública. Al cap i a la fi, una eina més de ressò cap a la societat i de pressió cap a les autoritats acadèmiques i polítiques que continuen fent oïts sords a les demandes de molts professors i de la gran majoria d’estudiants de paralitzar el procés de Bolonya per tal d’obrir-ne el debat.


I és que davant tota l’oposició que hi està havent als nous plans d’estudi (recordem les acampades, les 10000 persones pels carrers de València, així com a les demés ciutats del país, el 97% dels vots a favor de la congelació de l’EEES a la UAB, els suport de professors i professores...) tan sols s’ha obert una campanya mediàtica de propaganda a favor de Bolonya per part del Ministeri així com de les autoritats universitàries. Una campanya que, com explica el Tomàs a l’entrada del quinzè dia de vaga, no és sinó el contrari del que demanem i que no respon ni a la realitat del que suposa l’EEES, ni a la mínima oposició als nous plans d’estudi que diuen que hi ha, tal i com hem demostrat diverses vegades.


D'aquesta manera, i malgrat tot el que puguen dir, els i les estudiants continuem lluitant per la paralització dels nous plans d’estudi; i una mostra n’és la jornada de concerts que es farà demà al campus de Burjassot, o la xocolatà i la falla preparades per l’assemblea de Tarongers. Actes lúdic-reivindicatius que precediran la jornada de vaga i manifestació del dijous, convocada arreu de l’Estat i dels Països Catalans.


Així que, una vegada més,

Aturem Bolonya.

dissabte, 7 de març del 2009

El patriarcat, com el capitalisme, no se'l refunda, se'l combat!


Aquest any, en commemoració del 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, no podem evitar parlar de la crisi capitalista per les inqüestionables conseqüències que està tenint sobre la classe treballadora del nostre país i, per tant, sobre nosaltres, les dones treballadores catalanes. Com a col·lectiu social, la crisi ens afecta de moltes maneres, i alguns dels efectes a llarg termini són difícils de preveure encara. De moment però, per a les assalariades poden anar en aquesta línia:


Si “gaudíem del privilegi” de tindre un contracte laboral, les possibilitats d’acomiadament, que ja eren molt altes a causa dels nostres contractes precaris es multipliquen ara que la crisi serveix d’excusa per a obrir EROs.


Per a les que no en teníem la cosa no canviarà gaire, continuarem en situació d’inseguretat permanent, condemnades al mercat laboral informal amb tots els seus inconvenients: no cotitzar a la seguretat social, no tindre dret a vacances ni baixa per malaltia, no tindre dret a sindicació, a vaga…submissió total al patró si no volem perdre la nostra ja insuficient independència econòmica. Recordem que el sector de serveis domèstics i cura de membres dependents de la família és un dels que més concentra aquest tipus de mercat laboral ocult, que no apareix a les estadístiques laborals, i que una gran proporció de treballadores dels sector són immigrants en grau màxim de vulnerabilitat.


Per una altra banda, per a les que no treballàvem de manera remunerada, que ens encarregàvem de les tasques domèstiques i de cura de la família, la crisi suposa carregar sobre les nostres espatlles el pes de les retallades en serveis socials estatals, mentre fem malabarismes per a allargar el pressupost familiar fins a final de mes…en resum: fer nostra més que de ningú altre la frase “apretar-se el cinturó” que tant popular es fa en moments com aquest.


I per a la majoria de nosaltres, que combinàvem treball remunerat i treball gratuït, només hem de creuar les situacions anteriors per a fer-nos una idea del que ens pot esperar. A més a més, en totes les situacions anteriors, augmenta el risc de violència domèstica a causa de l’augment de l’atur masculí: si la identitat masculina s’ha basat en el seu paper de “mantenidor” econòmic de la família, què passa quan aquesta es veu amenaçada? Contra qui sol anar dirigida la frustració que se’n deriva?


Però malgrat tot no volem ser pessimistes, volem trencar amb el discurs victimista d’alguns feminismes. Com a revolucionàries, creiem que la crisi pot ser un moment d’inflexió en les nostres lluites, un moment en què la crítica radical, això és d’arrel, ens permet denunciar els llaços i complicitats entre el capitalisme i el patriarcat, perquè aquesta confluència entre els dos sistemes es fa avui més visible que mai.


Denunciem doncs un model de creixement basat en el treball de moltes (en molts casos gratuït) per a benefici d’uns pocs, que provoca la misèria de la gran majoria, l’accentuació de les desigualtats entre homes i dones, el deteriorament crític del medi ambient, l’apatia social basada en una ciutadania passiva i resignada. Malgrat que som optimistes respecte les possibilitats de denúncia que ens ofereix aquest context, la crisi no porta de manera directa a la revolució, cal l’esforç unitari de tots i totes, homes, dones, treballadores, aturats, immigrants, per a plantejar-nos una estratègia col·lectiva, combativa i ferma.


Dones, està clar que la crisi ens fa més precàries, i ara més que mai la classe treballadora hem d’organitzar-nos per fer front a la perversa combinació de patriarcat i capitalisme. Mai assolirem unes bones condicions de vida amb les reformes d’un sistema econòmic capitalista on justícia social és un concepte antagònic, i desigualtat social una necessitat material. Tampoc aconseguirem una situació d’igualtat de possibilitats en una societat que se sustenta en la dominació d’uns sobre les altres per moltes lleis per a la igualtat que es facin. Cal que combatem i destruïm el problema d’arrel lluny de mesures reformistes, i ens unim per construir una societat més humana i més justa. Per això el patriarcat, com el capitalisme, no se’l refunda, se’l combat!



DEMÀ, A LES 12h. PLAÇA DEL PARTERRE, VALÈNCIA.