dilluns, 13 de juliol del 2009

Llimona.

Sóc una pell de llimona. No és gran cosa, prou que ho sé. Sóc qui sóc, que deia aquell, i en va fer teologia. Altrament, com a protagonista d'un conte mínim, no se m'acut ningú més concís que jo mateixa, que m'estic darrere d'aquest sofà ronyós des de fa qui-sap-lo, i m'eixugo i m'arrugo i sé que això meu no té remei. Anar a raure a un pis d'estudiants ja les porta, aquestes coses: et tallen amb un ganivet rom, t'espremen sense assaborir-te, esdevens projectil d'una guerra insensata d'hormones i quedes oblidada en un racó ple de borra, condemnada al pansiment. Perquè el pitjor de tot, ja us ho dic des d'ara, és l'avorriment: criminal. Les sessions de gemecs que sacsegen els àcars del sofà ben de tant en tant són massa escadusseres. I maldestres. Cap interès. Jo provo de cridar l'atenció, i pudo, però els trobo immunitzats. Calla, guaita, un gat. Ara sí que patirem.


Llimona - AZ
Núria Càdenes

dijous, 2 de juliol del 2009

Here we go, let it go.

És una d’estes coses que fas sense pensar: perquè ho recordes, perquè hi tornes a pensar i perquè t’entra la nostàlgia. Però no relaciones; penses: “supose que de tant en quant passa, és quelcom normal”. I continues com si res amb aquesta xafogor agafada al cos mentre escoltes alguna cançó qualsevol al metro de camí a València. I continues: vas d’ací per allà, resols uns quants assumptes pendents, penses en allò que has fet els darreres dies i en allò que has de fer, guardes alguna conversa banal i penses en l’estiu que acabes de començar i en el que encara et queda per davant. Tot sembla tan normal, sense cap relació; potser aquest ordre desordenat a què estem avesats cada dia. Però no ha estat així, i és en acabar el dia quan te n’adones, quedant-te sense (voler) saber ben bé què respondre. L’única cosa que tens per certa és que Anna i Otto no creien en les coincidències.