dilluns, 16 de novembre del 2009

Va de cançons.

Va de cançons. cançons que ens animen i ens mostren tota una nit per davant; cançons que ens fiquen nostàlgics; cançons que ens retornen a moments concrets; cançons que ens recorden a persones; cançons que ens agrada sentir per relaxar-nos; cançons per a ballar; cançons de quan érem xicotets; Cançons que són molt més que cançons. Simplement, va de cançons.



dimecres, 11 de novembre del 2009

IV Jornades Crítiques amb l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior.

Hui comencem, un any després que emprenguérem les mobilitzacions i les tancades a les nostres facultats, les IV Jornades crítiques amb l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Xerrada sobre educació en competències hui a filosofia, a la qual seguiran d’altres xerrades i debats fins la manifestació el 19 de novembre. Anem per feina.

diumenge, 8 de novembre del 2009

El ninot negre és dolent.

[…] “Si a Arabia tu vas no debes olvidar que allí hay otra ley que debes cumplir si quieres vivir”. I així és com acabava, entre tants d’altres tòpics i exotisme, la cançó d’obertura de la primera pel•lícula d’Aladdín. Una pel•lícula on la guàrdia real i Jafar són personatges tots ells morenets, amb barba, ulls estirats, trets orientals... són els dolents. D’altra banda trobem al protagonista, al bo de la pel•lícula, un xic jove, sense barba i amb una complexitat totalment occidental.

I lluny de les pel•lícules de dibuixos, on potser el fet siga més greu –ja sabem tots que el procés socialitzador primari és el que té més incidència en les persones-, també trobem el fet que siguen els àrabs els únics que tinguen accent a les pel•lícules, que la majoria de súper herois siguen homes blancs, o simplement el fet que ens trobem en un món on el punt de vista occidental –dominant- està present completament a tot arreu. I això cala. Cala fins a punts que fins i tot poden arribar a sorprendre’ns. Anirà sent hora d’anar trencant prejudicis...


dimecres, 4 de novembre del 2009

Fins i tot veus gent morir.

Aquests han estat dies de no parar, de conferències, d’imatges, debats, projeccions, experiències, diferents perspectives, tallers i, sobretot, de reflexió. “Construint l’exclusió des de la mirada”, així s’anomena el seminari sobre migrants i refugiats que m’ha tingut ocupat aquesta setmana. Un seminari que com ja he dit, i si més no, m’ha fet reflexionar sobre algunes coses d’aquest món que ens envolta i en el qual hem de fer el nostre dia a dia inevitablement.


“Bona nit a tots vostès, em dic Mousa Coulbaly i vinc de Mali. Vinc a causa de la immigració. Sóc un clandestí Sé que ser clandestí és molt difícil: hi ha sofriment, hi ha gent exhausta, que no dorm, que no descansa, que no menja res, un dia rere altre. No és fàcil. Fins i tot veus gent morir.” Aquest és un fragment de la història d’un dels 15 immigrants que, amb pastera, arribaren a les costes de Tenerife el 27 de maig de 2008 en busca d’allò que ells creien era el paradís; Europa. “Haguera preferit que en arribar a Tenerife m’hagueren dit el que m’esperava i que em manaren a ma casa” ens explicaven ahir. Venien en busca de treball.



Tanmateix no fou amb feina amb el que es trobaren, sinó amb detencions, jutjats i 39 dies en un Centre d’Internament per a Estrangers. Centres amb una escassa regulació que exposa als estrangers a una total situació d’indefensió. Són centres on la saturació provoca situacions d’escassa ventilació, llum, higiene, serveis, etc. Són centres on no és obligatòria l’existència d’un pati. Són centres on els fills dels estrangers són separats dels seus pares per tal de dur-los a centres d’acollida. Centres on sovint no hi ha respecte pels distints cultes religiosos. Són centres on el règim intern no preveu l’ús de la força física amb la finalitat de restablir la normalitat, per la qual cosa no hi ha l’obligació de notificar-ho al jutge quedant a l’arbitrarietat i amb total impunitat els actes d’agressió cap als estrangers. Són centres on, un cop ingressats, els estrangers tan sols poden fer una telefonada a l’advocada o a alguna persona resident a l’Estat Espanyol; en cap cas a l’estranger, on tenen la seua família.


D’ençà, i centrant-me ara en l’aspecte jurídic, els estrangers adquireixen la situació d’il·legals, per la qual cosa hauran de ser retornats al seu país d’origen en un màxim de 40 dies, termini que no pot vèncer el període d’internament. Si durant aquest període no s’ha pogut determinar l’origen de l’immigrant, aquest es posat en llibertat. A partir d’aquest moment els immigrants continuen en situació d’il·legals i no podran adquirir el permís de residència fins complir tres anys vivint a l’Estat. Tres anys on pràcticament no tenen drets –com el del treball, a l’habitatge digne, etc.- avocant-los a una situació d’una denigrant precarietat. Són tres anys en què no poden fer res més enllà "d'estar" ací -que tampoc-; són tres anys on passen a ser -o es vol que siguen- invisibles. Una subcategoria humana, en podríem dir.


I per si aquesta síntesi sobre l’actual llei d’estrangeria no era suficient, encara queden coses de què parlar, perquè aquesta situació encara podria agreujar-se més amb la Directiva de Retorn. Una directiva que no és sinó l’intent per part de la UE de convertir Europa en una mena de fortalesa que els permeta regular la mà d’obra excedent, especialment en moments de crisi com l’actual, però que al mateix temps els permeta mantenir els costos salarials suficientment baixos per tal que les empreses siguen competitives i mantinguen els seus nivells de beneficis. Unes polítiques sobre estrangeria que deriven de la Cimera de Lisboa, en la qual es declarava que Europa havia de convertir-se en “l’economia més competitiva i dinàmica del món, basada en el coneixement, abans de 2010”. Propòsit d’on també han derivat altres directives com la de les 65 hores, l’Espai Europeu d’Educació Superior o la Directiva Bolkestein.


El pitjor de tot és que aquest solament és un dels problemes que se’ns plantegen hui dia. Problemes d’un model social i econòmic que, malgrat la història d’aquestes persones, malgrat la crisi capitalista, la corrupció dels polítics, malgrat la crisi ecològica, la xenofòbia, l’homofòbia, la privatització dels serveis, la precarietat dels i les treballadores, malgrat el patriarcat, les desigualtats socials i econòmiques, malgrat l’extrema dreta vaja pujant arreu d’Europa, etc.; no ens deixa massa esperances pel canvi. Però no vull ser més pessimista del necessari, així que una vegada més, m’aclamaré a l’Ovidi: “tot explota bé pel cap o per la pota”.


Al cap i a la fi, per a això estem ací nosaltres.