diumenge, 19 de desembre de 2010

Conflictivitat Social

Aquestes darreres setmanes hem pogut veure confrontacions i disturbis als carrers de Dublín, Londres, París, Roma, Atenes… responent a les mesures que estan adoptant els diferents governs front aquesta nova crisi econòmica. Es tracta de pujades de les tases universitàries, d’edats de jubliació, deutes externs i rescats econòmics… com les causes més visibles d’entre totes les polítiques neoliberals per salvar el sistema econòmic capitalista. Unes mesures que s’estan tornant, si cap, cada cop més agressives cap a la classe treballadora la qual no veu més eixida que la conflictivitat social.


A casa nostra la situació no és millor. La xifra d’aturats i aturades als Països Catalans ja ronda el milió i mig de persones. Un percenetatge que ací al País Valencià es tradueix en un 30% de la població activa i un 60% en el cas del jovent. Les xifres són més que alarmants, més encara si tenim en compte que moltes d’aquestes persones en breu deixaran de cobrar l’atur. Es tracta, moltes d’elles, de persones majors sense estudis ni oportunitats de renovar-se que ho tenen més que difícil a l’hora de tornar a trobar treball. Quin és el futur d’aquest milió i mig de persones? Conflictivitat social.


Es tracta de gent que ha format part d’aquesta classe mitja –alta i baixa-, moltes d’ells pares i mares de familia, amb hipotéques sense un salari i, el que és pitjor, sense espectatives de futur. Situació que, en molts casos, s’agreuja encara més si tenim en compte que a l’Estat espanyol es produeix una mitjana de 500 expropiacions al dia. Families que, després de quedar-se al carrer, recordem sense feina, encara han de pagar la meitat de la casa al banc ja que aquesta ix a subasta per la meitat de preu que aquests l’adquiriren. No cal fer un gran esforç empàtic per ficar-se en la pell d'aquestes famílies i aproximar-se mínimament a la seua realitat i veure que, sense cap problema, la pròxima pots ser tu. A què ha de conduir açò? Conflictivitat social.

Es tracta, en definitiva, d’un augment brutal de la borsa de pobresa a la qual no és difícil entrar, però sí eixir-se’n. Es tracta de persones sense treball, sense casa, sense menjar, sense res, que només poden acudir als col·lectius de caritat que cada cop es veuen més desbordats. Persones que no els queda més que els robatoris i delinqüència per poder sobreviure. Una situació que només pot agreujar el malestar social. Llavors podem estranyar-nos d’assassinats a empresaris i banquers a Olot o del trets al Claustre d’un institut als Estats Units, però ho tornarem a preguntar: on hem d’anar a parar? Conflictivitat social.

Davant aquesta situació els governs, a rabo borrego del FMI i del BM, han començat a aplicar diverses mesures per “paliar” la crisi i salvar el sistema capitalista. Es tracta de les retallades de drets i garanties socials més agressives que mai s’han donat; baixades de salari; endarreriment de l’edad de la jubilació; disminució i/o eliminació de les pensions d’incapacitat, orfendat i viudetat; retallades en despesa social; privatització de serveis (Loteries y aeroports); precarietat laboral; disminució del poder adquisitiu; pujada de taxes universitàries; disminució de beques; i un llarg etcétera. Mentrestant, polítics i empresaris augmenten els seus beneficis tot agreujant encara més les diferències socials; casos de corrupció; desviaments de fons públics; falta de transparencia política; etc.; I recordem, tot en conseqüència de les demandes i les polítques del FMI, BM i grans multinacionals. És aquesta la democràcia que tant clamen? És açò el que volem? On s’ha quedat l’Estat de Benestar? Aleshores, tenint en compte totes aquestes conseqüències, fins quin punt volem reformar aquest sistema? Conflictivitat social.


Els joves de hui dia som la primera generació més preparada que els nostres pares i mares i que, per contra, tenim menys espectatives de futur. Què hem de dir a d’açò? Conflictivitat social. Quina ha de ser la resposta a la dictadura del capital? conflictivitat social, conflictivitat social, conflictivitat social.

I recordem que qui no té res, tampoc no té res a perdre.




dissabte, 4 de setembre de 2010

Demà serà una cançó.

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat.
Pere March.



ANIMAL de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l'hora d'escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes -¿solemnes?- del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l'Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l'amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d'unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.

Vicent Andrés Estellés.
Llibre de les Meravelles.

dilluns, 28 de juny de 2010

28 de Juny.

Parla'm de la vida que ha de vindre,
de tots els homes que estimen els altres homes.
Em pregunte si existeix la humanitat
o hem de declarar la guerra a algun exèrcit d'ignorants.

Jo? sóc trans, no estic malalta!


dimarts, 22 de juny de 2010

Tractat de la Lluna.

"Els Estats Parts adoptaran totes les mesures practicables per protegir la vida i la salut de les persones que es troben a la Lluna. A tal efecte, consideraran a tota persona que es trobe a la Lluna com un astronauta [...]"

Art. 10.1 del Tractat de la Lluna.



dilluns, 7 de juny de 2010

Mos fem majors...


Mos fem majors...
sense cap intenció, sense finalitat
satisfatòriament i voluntària
buscant el plaer?


Foto_Pels terrats del Cabanyal, juny 2010.

divendres, 14 de maig de 2010

Gos lladrador, no és caçador.


Vos queixeu perquè bancs i caixes d’estalvi, Govern Espanyol i Autonòmics, partits polítics parlamentaris, ETT’s, INEM i demés organismes de treball són els responsables de l’actual crisi capitalista que ha condemnat a més d’1.400.000 persones d’arreu dels Països Catalans a l’atur; i a la resta, a una situació de precarietat laboral, sous mínims i contractes temporals.


Vos queixeu perquè aquesta situació ha comportat que a finals de 2009 al Camp de Túria la xifra d’aturats ja arribava a les 11.677 persones, creixent 4 punts per damunt de la mitjana del País Valencià i 13 per sobre de la de l’Estat espanyol. Una xifra que encara s’agreuja més si sumem altres milers de persones que no estan incloses a les llistes del Servei Valencià d’Ocupació i Formació però que igualment són víctimes de l’atur.


Vos queixeu que mentrestant el Govern de l’Estat espanyol, en lloc de promoure mesures estructurals contra la crisi i defensar els nostres drets, s’ha dedicat a injectar diners públics als bancs i a les caixes d’estalvi, responsables de la crisi econòmica, fent augmentar els beneficis dels empresaris a costa de la classe treballadora.


Vos queixeu de les noves mesures del govern que ens aboquen a una precarietat encara molt major per tal de pagar la seua crisi. Vos queixeu de la baixa de salaris dels funcionaris un 5% durant 2010 i la congelació durant 2011; de la congelació de les pensions en 2011; de la reducció de les jubilacions anticipades; de l’eliminació del xec-bebé; dels retalls en la inversió pública de fins 6.045 milions d’euros; dels retalls en les CCAA i Ajuntaments de fins 1.200 milions d’euros; de l’eliminació de la retroactivitat en l’ajuda a la Dependència; de la reducció en l’ajuda oficial al desenvolupament de 600 milions d’euros; i vos queixeu també de les possibles futures mesures com la pujada dels impostos.


Vos podeu queixar tot el que vulgueu mentre sopeu tranquil·lament a taula o mentre mireu la televisió tot banalitzant les revoltes a Grècia. Vos podeu queixar tant com vulgueu. Però la veritat és que ja fa dos anys que suportem la crisi capitalista; ja són molts anys de precarietat laboral; molts anys amb un 25% d’atur en la població activa, xifra que augmenta fins el 46% per al jovent; molts anys d’EROs i acomiadaments als 50 anys sense futur per a la majoria d’aquestes persones. I davant açò què heu fet? Res!


Ara els grans sindicats es plantegen convocar a una vaga general únicament per als treballadors públics pel proper 2 de juny. Ara, després de dos anys. Ara que les mesures toquen als funcionaris. Ara, per tal de donar l’aparença que protegeixen els i les treballadores quan no fan més que seguir el joc de l’Estat. Ara per tal de treure’n rèdit mediàtic. Ara que ja han estat milions les persones que les han passat putes.


Jo, per la meua banda, fart d'escoltar queixes i més queixes, encara estic esperant que tots i totes alceu el puto cul del sofà i doneu la resposta que cal. Perquè gos lladrador, no és caçador.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Vos desitge el pitjor.


Sereu branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.


Vos la dedique, com diria la Núria Cadenes, aquesta maledicció Ovidiana a tots els que hui heu fet que el Cabanyal siga un barri un poc més gris i mort. A totes les que ompliu de solars els nostres carrers enderrocant el que, com a valencians i valencianes, és nostre. A tots vosaltres, i també als vostres gossos que carreguen contra les pròpies veïnes del barri que no fan sinó defensar sa casa. Sincerament, vos desitge el pitjor.


Ho repetirem tantes vegades com calga: el Cabanyal és nostre i el volem sencer i viu.


I, per suposat, tingueu ben clar que qui sembra la misèria, recull la ràbia.

divendres, 2 d’abril de 2010

Primavera.

Reprendre vells camins que, si més no, sempre apeteix fer per aquestes dates. Arribar i trobar un grup amb les seues guitarres i castanyoles ballant un conegut U. Xiquets i xiquetes menjant la mona, volant el catxirulo, botant a la corda… No cal dir que aquells que també ho han estat, de xiquets i xiquetes, també s’en recorden de jugar com qui més. Amics, amigues, famíles, parelles, gosos… bon temps. I tot després d’una setmana que res té d’envejar. Què més podríem dir?




dijous, 25 de febrer de 2010

Res i tot.

Estoy camino de la vida entera… sempre ha estat així, és el nostre juguem a viure particular, no hi ha res d’especial. Després d’aquest darrer mes, ja era hora, tot torna al seu lloc: temps per estudiar, temps per debatre, temps per mi, temps per tot. És inevitable, tanmateix, fer l’equació entre esforços i resultats de totes les hores que hem gastat en una cosa i altra i hem de dir que, tot plegat, sí, ha pagat la pena. I no m’estic limitant a res en especial, ni molt menys; això és l’últim que voldria. Allò que hem vull preguntar, però, és si realment he sabut aprofitar-ho com calia o si, per contra, n’he deixat passar més d’una i, si ha estat així, de quina manera aconseguir allò que vull. Potser cal passar pàgina o potser tornar enrere. Perquè parlar és molt fàcil, i més encara imaginar com haurien de ser les coses i què hauríem de fer al respecte; però a l’hora de la veritat les coses canvien. Aquest és el matís. Parle, principalment, de coses que no saps com poden –o millor, com fer-les- esdevenir però que, tanmateix, vols que esdevinguen. Saps quins han estat els teus referents, la qüestió és com ser-ho tu pels demés. Confiança? En tot cas, tot comença en un mateix. I de tot açò no espere que s’entenga gran cosa; com ja he dit, no m’estic limitant a res en especial. Simplement són reflexions.



dimecres, 10 de febrer de 2010

Serà un mes que durarà anys.

D'artistes, cantautors, poetes, actors... n'hi ha molts, però pocs com ell.


Serà un dia que durarà anys.
Ovidi Montllor.

Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.

Serà blava i tranquil.la la mar.
Serà espessa i verda la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor

No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.


diumenge, 31 de gener de 2010

El Cabanyal és nostre i el volem sencer i viu.


Entre els carrers de cases modernistes i amb la brisa de la mar de fons, hui milers de persones cridàvem que el Cabanyal és nostre i el volem sencer i viu.

diumenge, 17 de gener de 2010

Per principis i per respecte...

I és que això era ja el que em faltava per veure. No és prou en saber que tens unes dues hores de viatge per anar a casa quan, amb cotxe, no hi ha ni mitja hora; gairebé dos hores en uns combois que fan pena i que, quan plou, tenen goteres; en saber que si es donara el cas que perds el metro t’hauràs d’esperar 40 minuts més en una estació oberta on fa fred i ni tan sols hi ha lavabos ni bancs suficients per tots els i les usuàries; en saber que estàs fent ús d’un servei que cada dos per tres acaba avariant-se fent-te perdre encara, com si ja no fora suficient, més temps del que ja es perd; o en saber que el viatge d’anada (solament l’anada!) et va a costar uns 2’60€ -recordem que metrovalencia és el metro més car de tot l’Estat-, 2’60€ per tota eixa precarietat! Però ja no solament això, sinó que damunt, FGV té la barra de ficar en cada porta un anunci de propaganda dient que “per principis i per respecte a la resta dels viatgers, jo sí pague el bitllet” afegint que amb el bitllet mensual el viatge t’ix a 0’23€ si fas 4 viatge al dia!

I jo em dic, però tindran barra? Encara es pensaran que els i les usuàries que no tenim més remei que fer-ne ús, ens apeteix passar-se una mitjana de 6h diàries passejant-se amb i per les meravelloses instal·lacions de metrovalencia perquè el viatge ens isca a 0'23€! Amb metrovalencia! Servei de transport públic en què el passat 3 de juliol de 2006 moriren 43 persones i n’hi hagueren 46 de ferides! A més, per principis i per respecte? Jo per principis i per respecte entenc que el transport públic ha de ser gratuït i de qualitat; això que podríem anomenar incentius per aquests transports més respectuosos amb el medi ambient (veus, això sí que serien principis i respecte). Però no senyors, per principis i per respecte i perquè així ho demana FGV, fiquem l’altra galta. Doncs no; jo, per principis i per respecte, NO PAGUE METROVALENCIA.

dilluns, 11 de gener de 2010

Geometria.

Aprofitant nous versos: “la vida dóna voltes, i dibuixa redolins”*. I és que si ara farà just un any que parlàvem amb termes purament econòmics amenitzats per la bona companyia, ara toca tractar les penes, presumpcions d’innocència o les psicopaties, dins les anomalies, com a causa d’inimputabilitat. Enguany, però, podem dir que els redolins de què parlàvem han canviat lleugerament el seu radi permetent-nos una major serenitat que, si més no, s’agraeix. Remarcar, això sí, que mai no m’ha agradat la geometria.


*Bolero, Joc d’emocions. Naia.