Vos desitge el pitjor.

Sereu branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

Vos la dedique, com diria la Núria Cadenes, aquesta maledicció Ovidiana a tots els que hui heu fet que el Cabanyal siga un barri un poc més gris i mort. A totes les que ompliu de solars els nostres carrers enderrocant el que, com a valencians i valencianes, és nostre. A tots vosaltres, i també als vostres gossos que carreguen contra les pròpies veïnes del barri que no fan sinó defensar sa casa. Sincerament, vos desitge el pitjor.

Ho repetirem tantes vegades com calga: el Cabanyal és nostre i el volem sencer i viu.

I, per suposat, tingueu ben clar que qui sembra la misèria, recull la ràbia.

Primavera.

Reprendre vells camins que, si més no, sempre apeteix fer per aquestes dates. Arribar i trobar un grup amb les seues guitarres i castanyoles ballant un conegut U. Xiquets i xiquetes menjant la mona, volant el catxirulo, botant a la corda… No cal dir que aquells que també ho han estat, de xiquets i xiquetes, també s’en recorden de jugar com qui més. Amics, amigues, famíles, parelles, gosos… bon temps. I tot després d’una setmana que res té d’envejar. Què més podríem dir?