Juguem a viure?

El ninot negre és dolent.

2009-11-08T15:23:00.000-08:00

[…] “Si a Arabia tu vas no debes olvidar que allí hay otra ley que debes cumplir si quieres vivir”. I així és com acabava, entre tants d’altres tòpics i exotisme, la cançó d’obertura de la primera pel•lícula d’Aladdín. Una pel•lícula on la guàrdia real i Jafar són personatges tots ells morenets, amb barba, ulls estirats, trets orientals... són els dolents. D’altra banda trobem al protagonista, al bo de la pel•lícula, un xic jove, sense barba i amb una complexitat totalment occidental.

I lluny de les pel•lícules de dibuixos, on potser el fet siga més greu –ja sabem tots que el procés socialitzador primari és el que té més incidència en les persones-, també trobem el fet que siguen els àrabs els únics que tinguen accent a les pel•lícules, que la majoria de súper herois siguen homes blancs, o simplement el fet que ens trobem en un món on el punt de vista occidental –dominant- està present completament a tot arreu. I això cala. Cala fins a punts que fins i tot poden arribar a sorprendre’ns. Anirà sent hora d’anar trencant prejudicis...

Fins i tot veus gent morir.

2009-11-04T12:23:00.000-08:00

Aquests han estat dies de no parar, de conferències, d’imatges, debats, projeccions, experiències, diferents perspectives, tallers i, sobretot, de reflexió. “Construint l’exclusió des de la mirada”, així s’anomena el seminari sobre migrants i refugiats que m’ha tingut ocupat aquesta setmana. Un seminari que com ja he dit, i si més no, m’ha fet reflexionar sobre algunes coses d’aquest món que ens envolta i en el qual hem de fer el nostre dia a dia inevitablement.

“Bona nit a tots vostès, em dic Mousa Coulbaly i vinc de Mali. Vinc a causa de la immigració. Sóc un clandestí Sé que ser clandestí és molt difícil: hi ha sofriment, hi ha gent exhausta, que no dorm, que no descansa, que no menja res, un dia rere altre. No és fàcil. Fins i tot veus gent morir.” Aquest és un fragment de la història d’un dels 15 immigrants que, amb pastera, arribaren a les costes de Tenerife el 27 de maig de 2008 en busca d’allò que ells creien era el paradís; Europa. “Haguera preferit que en arribar a Tenerife m’hagueren dit el que m’esperava i que em manaren a ma casa” ens explicaven ahir. Venien en busca de treball.

Tanmateix no fou amb feina amb el que es trobaren, sinó amb detencions, jutjats i 39 dies en un Centre d’Internament per a Estrangers. Centres amb una escassa regulació que exposa als estrangers a una total situació d’indefensió. Són centres on la saturació provoca situacions d’escassa ventilació, llum, higiene, serveis, etc. Són centres on no és obligatòria l’existència d’un pati. Són centres on els fills dels estrangers són separats dels seus pares per tal de dur-los a centres d’acollida. Centres on sovint no hi ha respecte pels distints cultes religiosos. Són centres on el règim intern no preveu l’ús de la força física amb la finalitat de restablir la normalitat, per la qual cosa no hi ha l’obligació de notificar-ho al jutge quedant a l’arbitrarietat i amb total impunitat els actes d’agressió cap als estrangers. Són centres on, un cop ingressats, els estrangers tan sols poden fer una telefonada a l’advocada o a alguna persona resident a l’Estat Espanyol; en cap cas a l’estranger, on tenen la seua família.

D’ençà, i centrant-me ara en l’aspecte jurídic, els estrangers adquireixen la situació d’il·legals, per la qual cosa hauran de ser retornats al seu país d’origen en un màxim de 40 dies, termini que no pot vèncer el període d’internament. Si durant aquest període no s’ha pogut determinar l’origen de l’immigrant, aquest es posat en llibertat. A partir d’aquest moment els immigrants continuen en situació d’il·legals i no podran adquirir el permís de residència fins complir tres anys vivint a l’Estat. Tres anys on pràcticament no tenen drets –com el del treball, a l’habitatge digne, etc.- avocant-los a una situació d’una denigrant precarietat. Són tres anys en què no poden fer res més enllà "d'estar" ací -que tampoc-; són tres anys on passen a ser -o es vol que siguen- invisibles. Una subcategoria humana, en podríem dir.

I per si aquesta síntesi sobre l’actual llei d’estrangeria no era suficient, encara queden coses de què parlar, perquè aquesta situació encara podria agreujar-se més amb la Directiva de Retorn. Una directiva que no és sinó l’intent per part de la UE de convertir Europa en una mena de fortalesa que els permeta regular la mà d’obra excedent, especialment en moments de crisi com l’actual, però que al mateix temps els permeta mantenir els costos salarials suficientment baixos per tal que les empreses siguen competitives i mantinguen els seus nivells de beneficis. Unes polítiques sobre estrangeria que deriven de la Cimera de Lisboa, en la qual es declarava que Europa havia de convertir-se en “l’economia més competitiva i dinàmica del món, basada en el coneixement, abans de 2010”. Propòsit d’on també han derivat altres directives com la de les 65 hores, l’Espai Europeu d’Educació Superior o la Directiva Bolkestein.

El pitjor de tot és que aquest solament és un dels problemes que se’ns plantegen hui dia. Problemes d’un model social i econòmic que, malgrat la història d’aquestes persones, malgrat la crisi capitalista, la corrupció dels polítics, malgrat la crisi ecològica, la xenofòbia, l’homofòbia, la privatització dels serveis, la precarietat dels i les treballadores, malgrat el patriarcat, les desigualtats socials i econòmiques, malgrat l’extrema dreta vaja pujant arreu d’Europa, etc.; no ens deixa massa esperances pel canvi. Però no vull ser més pessimista del necessari, així que una vegada més, m’aclamaré a l’Ovidi: “tot explota bé pel cap o per la pota”.

Al cap i a la fi, per a això estem ací nosaltres.

... Amb la certesa d'anar bé.

2009-10-27T13:09:00.000-07:00

Com solia dir algú: "paciència i bones paraules". Més que bones, ara potser diria precises i decidides. Perquè no quede. Precisió per tal de dir-ho i fer-ho tot de la manera més justa i clara possible. Decisió, perquè ja es sap, mai sobra. I és que bàsicament el dia a dia és això: la incertesa entre la rutina marcada, l’inexperiència front la poca veterania que puguem arribar a tindre o, simplement, la indecisió i els dubtes que se’ns plantegen i que intentem amagar entre el nostre què fer setmana rere setmana. Un què fer on trobar el recolzament per seguir el nostre camí sempre endavant perquè, encara que no ho parega, sempre en trobarem, de traves, per tot arreu. Traves segurament no massa grans, potser tampoc no els done l’importància que puguen tindre realment, però ho preferisc així.

Em referisc a alguna que altra decepció, coses que no t’esperaves que foren així, alguna que altra expectativa frustrada, el treball dia a dia sense obtenir cap resultat clar –sobretot a curt termini-, la impotència sobre algun que altre assumpte o alguna desil·lusió, tan sols són alguns dels exemples que podria enumerar. Però no oblidem; parlem del dia a dia, i d’igual manera -i afortunadament- també tenim on contraposar totes aquestes coses. Cal tenir-ho clar. Són -ara- motivacions, amics i amigues, l’insignificant fet de rebre un missatge al mòbil d’una persona inesperada, els estudis, la família, el teu propi lloc –tu mateix-, un bon pla per una vesprada d’octubre o, simplement, algunes que altres esperances que, al cap i a la fi, diuen que sempre és l’últim que es perd.

Llimona.

2009-07-13T15:14:00.000-07:00

Sóc una pell de llimona. No és gran cosa, prou que ho sé. Sóc qui sóc, que deia aquell, i en va fer teologia. Altrament, com a protagonista d'un conte mínim, no se m'acut ningú més concís que jo mateixa, que m'estic darrere d'aquest sofà ronyós des de fa qui-sap-lo, i m'eixugo i m'arrugo i sé que això meu no té remei. Anar a raure a un pis d'estudiants ja les porta, aquestes coses: et tallen amb un ganivet rom, t'espremen sense assaborir-te, esdevens projectil d'una guerra insensata d'hormones i quedes oblidada en un racó ple de borra, condemnada al pansiment. Perquè el pitjor de tot, ja us ho dic des d'ara, és l'avorriment: criminal. Les sessions de gemecs que sacsegen els àcars del sofà ben de tant en tant són massa escadusseres. I maldestres. Cap interès. Jo provo de cridar l'atenció, i pudo, però els trobo immunitzats. Calla, guaita, un gat. Ara sí que patirem.

Llimona - AZ
Núria Càdenes

Here we go, let it go.

2009-07-02T16:00:00.000-07:00

És una d’estes coses que fas sense pensar: perquè ho recordes, perquè hi tornes a pensar i perquè t’entra la nostàlgia. Però no relaciones; penses: “supose que de tant en quant passa, és quelcom normal”. I continues com si res amb aquesta xafogor agafada al cos mentre escoltes alguna cançó qualsevol al metro de camí a València. I continues: vas d’ací per allà, resols uns quants assumptes pendents, penses en allò que has fet els darreres dies i en allò que has de fer, guardes alguna conversa banal i penses en l’estiu que acabes de començar i en el que encara et queda per davant. Tot sembla tan normal, sense cap relació; potser aquest ordre desordenat a què estem avesats cada dia. Però no ha estat així, i és en acabar el dia quan te n’adones, quedant-te sense (voler) saber ben bé què respondre. L’única cosa que tens per certa és que Anna i Otto no creien en les coincidències.

19 primaveres.

2009-06-07T05:47:00.000-07:00

Hui, submergits de ple en el període d’exàmens, i dia d’eleccions al Parlament Europeu, fa ja 19 anys que algú em colpejà l'esquena perquè començara a plorar i a respirar per mi mateix.

ALS COMPANYS.
Ovidi Montllor.

Si t'arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.
Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batexat amb vermells,
de sang, de sol i d'esperança.
Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forçes per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el matí
que el plor serà d'alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.

Cap a la independència i el socialisme.

2009-06-01T07:13:00.001-07:00

L’insostenibilitat de l’actual model urbanístic promogut des dels nostres ajuntaments als diferents pobles de la comarca com és el cas del Coto Català a Llíria, o el de Porxinos a Riba-Roja; una xarxa educativa precària basada en el negoci dels barracons fins al punt de trobar “instituts” sencers formats únicament per aquestes aules prefabricades com és el cas de l’IES Laurona; una xarxa deficient i, a cops, inexistents, de transports públics; un hospital que cada dia pareix més llunyà i que ja no podrà abastir les necessitats de les comarques del Camp de Túria, Serrans i del Racó d’Ademús; la marginació sistemàtica de la cultura i la llengua catalanes a les nostres viles i l’inexistència d’una alternativa real d’oci per als i les joves de la comarca; l’actual model de societat patriarcal o el propi sistema capitalista que ens condueix cap a la precarietat; etc., tan sols són algunes de les problemàtiques a les quals hem de fer front cada dia els i les joves del Camp de Túria. Problemàtiques que han fet que siga necessari organitzar-se, amb l’Assemblea de Joves del Camp de Túria, per tal d’oferir una alternativa real als nostres pobles i, d’aquesta manera, construir l’alternativa nacional: els Països Catalans.

És per això perquè, aquest dissabte 6 de juny, l’Assemblea de Joves del Camp de Túria ha organitzat una xerrada amb Pepe Ruiz, col·laborador en Radio Habana durant l’estiu de 2008, qui ens contarà les seues experiències durant la seua estança a Cuba per, en acabar, passar el vídeo de “Diario de una motocicleta” de Walter Salles.

A les 18h. al Casal Jaume I de Llíria (Av. Dels Furs 17).

Organitza’t i lluita.

ajcampdeturia@gmail.com

www,ajcampdeturia.ppcc.cat

Freda... doncs sense pensar-s'ho.

2009-05-27T14:00:00.001-07:00

Tornant de Tarongers a les 11 del matí, hui havíem decidit parar abans d’arribar a casa. Sol, arena, aigua, temperatura òptima i bona companyia. Xicotets plaers que fan més suportable el dia a dia en una cituat com València. I és que com ja he dit un bon grapat de vegades, no hi ha res com el Cabanyal. I com no, un bon matí de platja no podia quedar-se sense bany, el primer de l’any. Un bany atrevit en què desafiar encara l’aigua freda però que, al mateix temps, et deixava cada pam d’aigua per tu soles. Però un bon dia no pot acabar ahí sinó que, després d’una bona sessió de xarreta a tres bandes d’aquelles que de ja fa temps no en feiem i, més tard, d’apunts sobre el Dret preromà, encara ens quedava per gaudir un bon berenar d’orxata i fartons a una plaça qualsevol. Una plaça entre carrerons estrets i cases velles on trobar-se amb els veïns i veïnes prenent la fresca.

Sí, potser siga un dia qualsevol.
Però ha estat un bon dia.

De gener a juny...

2009-05-22T10:06:00.000-07:00

Com era d’esperar, ha arribat el moment en què aquestes horetes de més de son de què gaudíem cada dia es transformaren en paraules i definicions: perquè “el negoci jurídic és l’acte d’autonomia privada de contingut preceptiu amb reconeixement i tutela per part de l’Ordre Jurídic”. Son les paraules concretes que ens calen i que no tenen cap altra finalitat que confondre i recordar-te que saps el què vols dir. Son paraules que no fan sinó que es repetisquen les expectatives, i potser també les lamentacions d’allò que (no) hem fet, del que ens espera i del que deixem de banda; que ja tinguérem per regal de reis aquest Nadal, encara que sempre amb alguna que altra novetat i circumstàncies diferents. Un regal que a primera vista pot semblar no tindre massa trellat, és lògic, però que en realitat guarda el seu ordre dins d’aquest caos de continguts i matèria. Perquè és això el que ens cal per tal de situar-nos davant muntanyes d’apunts i llibres i per poder fer front a la incertesa de no saber ben bé què fer amb tots ells durant aquest mes de juny. Ara falta trobar-lo; solament cal deixar passar el temps.

I encara que parega mentida, hui no pretenia parlar ni de llibres ni d’apunts, però és que és primavera i sempre em tornen cançons gairebé oblidades.

Enderrocant tradicions

2009-05-04T02:59:00.000-07:00

“Els moros tenien minarets, des dels quals alçaven les seus oracions. Els cristians que els succeïren en el domini de la ciutat convertiren els minarets en miramars. Els feia falta de tant en tant adorar la seua bella naturalesa (…). Als valencians els agradava contemplar la seua mar, no perdre-la de vista, i per això construïen aquests miradors als què anomenaven Miramar. Una porteta del porxo comunicava amb el terrat, i al centre d’aquest s’alçava el Miramar. Es pujava per una escaleta de tisora. Primer et trobaves amb una habitació quadrada, amb finestres als quatre vents. Allí sovint s’hi guardaven unes ulleres de llarga vista plegables (…). Què gustosament s’assaboria València des d’aquells miramars!”

Teodor Llorent.

Sembla mentida que cada vegada més haguem de referir-nos als nostres poetes, escriptors o pintors per poder conèixer la nostra cultura i la manera de viure de les nostres avies i besavis. I és que sí, a aquest ritme seran ells l’únic punt de referència que ens permeta conèixer les nostres arrels i les nostres tradicions.

Em referisc al Cabanyal: poblat mariner de tradició pesquera; poblat amb platges que serviren d’inspiració a pintors com Sorolla; un poble amb història pròpia; un barri de llargs carrers farcits d’una arquitectura modernista única... una arquitectura en perill d’extinció gràcies a la complicitat del govern de la ciutat amb les empreses constructores.

I és que el Pla del Cabanyal, amb el projecte de prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez, està destruint un dels pocs barris amb més història i tradició de la ciutat de València, i ara, concretament, és l’hora dels miramar. Dels cinc que se’n conservaven, l’Ajuntament ja n’ha derruït dos: el de la Ferreteria Blasco i, aquesta setmana passada, el del Forn de l’Estrella.

Construïm noves grans avingudes, construïm...

25 d'Abril.

2009-04-19T11:02:00.000-07:00

Com tots els anys, és per aquestes dates quan tornen aquestes il•limitades ganes de ser. Unes ganes de ser, en majúscules, tal com sóc: jove, català, de València, i que creu que un altre model social és possible. Potser alguns d’això en diguen idealista, potser d’altres -ara està de moda- antisistema; tanmateix, jo ho atribuiré a aquestes ganes de viure que efloreixen com mai cada mes d’Abril.

Uns abrils plens de celebracions i festes però, sobretot, reivindicacions. I és que per aquestes dates, allà on mai hi ha res, sorgeixen trobades dolçaineres, sopars, pujades als cims de les muntanyes dels nostres pobles, concerts als nostres teatres... i tot això, si més no, ens dóna forces per continuar endavant. I aquest any no n’és una excepció, ans al contrari. Jornades pel 25 d’Abril en Homenatge a Joan Reglà a la Universitat de València amb xerrades, mostres de cultura popular i concerts des dels què es pretén, front els nous plans d’estudi, defensar la importància d’estudiar la història del País Valencià a les nostres universitats, la nostra història; de la importància, al cap i a la fi, de no oblidar qui som i d’on venim.

A més, tindrem una diada que, enguany, podrem gaudir el mateix 25 d’Abril; el mateix dia que fa 302 anys les tropes austriacistes foren derrotades a la vila d’Almansa. Una derrota que no és sinó l’excusa per celebrar que, malgrat Decrets de Nova Planta, dictadures, Constitucions, Estatuts i falses democràcies, encara hi som i sabem, precisament, això: que encara hi som i qui som. I aquest any, a més, esta reivindicació pren un caràcter especial, ja que és l’Esquerra Independentista, des de la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, l’encarregada de convocar a la manifestació el mateix 25 d’Abril. Així que enguany, i un any més, a València, prenem els carrers per la llibertat dels Països Catalans.

Gaudeamus igitur.

2009-04-15T13:17:00.000-07:00

Gaudeamus igitur,

Iuvenes dum sumus.

Post iucundam iuventutem,

Post molestam senectutem,

Nos habbebit humus.

Ubi sunt qui antes nos

In mundo fuere?

Transite ad superos,

Vadite ad inferos,

Hos si vis videre.

Vivant omnes virgines,

Faciles, formosae.

Vivant et mulieres

tenerae, amabiles

Bonae, laboriosae.

Vita nostra brevis est,

Breve finietur.

Venit mors velociter,

Rapit nos atrociter,

Nemini parcetur.

Potser em digueu boig, però trobe a faltar passar hores i hores submergit per diccionaris, complements directes, indirectes, adverbis, conjuncions, declinacions i conjugacions i oracions subordinades, per tal de descobrir historietes, com si d’un passatemps es tractara.

Avui serem el món.

2009-04-02T13:41:00.000-07:00

A l’abril, aigües mil; i sembla que així hem començant. Però entre gota i gota d’aigua continuen passant un munt de coses. Sota la finestra de la meua habitació sonen els tambors de la Setmana Santa Marinera; de la cuina m’arriba l’olor del sofregit que tindrem per sopar aquesta nit amb el pollastre al forn; els veïns de dalt es criden per anar a taula i arrastren les cadires; algú ha eixit de casa per tornar al poble; i jo ací, un dia 2, intentant ficar serietat i un poc més d’ordre al dia a dia. Ordre per organitzar-se i no deixar passar tantes hores mortes cada vesprada; i un poc de serietat per complir-ho. I és que em passaria dies i dies sense fer res, solament xerrant amb els de sempre, submergint-me pels records que ixen a la superfície per alguna que altra circumstància, o pensant en allò que faré o allò que m’agradaria fer. Però més enllà del passat i del futur que puguen ocupar el meu present hi ha, precisament, això, el present. I he de dir que m’agrada el que tinc i el que faig, i això em fa feliç; però vull més; perquè encara que ho haguera deixat un poc de banda, sempre he estat exigent i inconformista, i això no canvia. El que em pregunte ara és si tot açò té alguna cosa a veure amb què hui siga, precisament, hui.

Sin ataduras mujer.

2009-03-29T04:37:00.000-07:00

Podem dir que a partir de finals del s. XVIII, i arran que les reformes liberals no equiparaven pas els drets dels homes i les dones, sorgí un moviment que pretenia assolir una vertadera igualtat entre gèneres. D’ençà s’han fet diversos avenços com, entre d’altres, aconseguir el dret a vot i a participar en la vida política. Però lluny del que alguns puguen pensar, encara vivim en una societat fortament patriarcal que ens situa lluny d’aconseguir aquesta igualtat de gènere.

Solament ens cal fer una ullada a l’Informe sobre el Desenvolupament Humà per adonar-se’n que el percentatge de dones parlamentàries a Austràlia tan sols és del 24’7%; o que el nombre de dones legisladores, altes funcionàries i directives és d’un 34% al Regne Unit i d’un 8% a Suïssa. I què ocorre amb l’activitat econòmica? Doncs el mateix; les dones continuen cobrant molt menys que els homes, concretament a l’Estat Espanyol, les dones cobren una mitja de 18.335$ front els 36324 que cobren els homes. També caldria tindre en compte que pel que fa al treball, els homes, a excepció del sector serveis on són majoria les dones, dominen clarament el sector primari i el sector de la indústria. Pel que fa a la càrrega del treball i la distribució del temps a casa, les dones dediquen 3:04 hores diàries a les feines de la cuina i a la neteja de la casa a França, front les 0:48 que hi dediquen els homes; o les 3:22 que hi dediquen les dones front les 0:37 dels homes a l’Estat Espanyol. I igual ocorre amb el temps que dediquen les mares als fills que és de 48 minuts diaris, front els 24 dels pares als Estats Units; o l’hora i 55 minuts de les mares front els 31 minuts dels pares a Irlanda. O, pel que fa al temps lliure, els Alemanys tenen una mitja diària de 6:02 hores, front les 5.35 de les alemanyes.

Sembla que, al cap i a la fi, no vivim en aquesta societat igualitària que ens volen fer creure i que, en realitat, encara queda molt per fer. Ací vos enllace l’Informe per si voleu fer una ullada més enllà d’aquests 4 exemples. (pàgs 344-364).

Sin ataduras mujer.

No delegues en ningú.

2009-03-27T10:59:00.000-07:00

No delegues en ningú... Tots i totes junts podem!

• Per què estem així de malament?

- Perquè ens trobem al final d’un cicle econòmic basat en l’especulació i en les inversions gens clares per part dels bancs, les grans financeres i les grans promotores immobiliàries en diners que no es poden retornar.

- Per primera vegada, la imatge de la bondat del sistema capitalista (i les tesis del Banc Mundial i de l’Organització Mundial del Comerç), han caigut.

• Per què ens afecta tant?

- Per la destrucció de la indústria del nostre país.

- Per l’aposta del sector serveis, que provoca beneficis en un moment concret i en poques mans, però precarietat a llarg terme entre la majoria de les persones treballadores.

• Què fem?

- Trencament amb els sindicats majoritaris i grocs i els grans partits polítics, tots ells aliats de la patronal.

- Apostar per l’assemblearisme i la construcció d’alternatives i propostes des de la base, des de les nostres necessitats com a persones treballadores, com a estudiants, com a joves o vells, homes o dones.

- Solidaritat incondicional des de les nostres organitzacions, barris, pobles, etc., amb els afectats per Expedients de Regulació d’Ocupació i acomiadaments massius.

- Implicació política en totes les coordinadores locals/comarcals/territorials contra l’actual situació econòmica.

EL PROCÉS DE BOLONYA: Un pas més en la dominació i el control social

- Així sota el paraigües de la construcció de l'Espai Europeu d'Educació Superior(EEES) ens imposen un sistema basat en la precarització i flexibilització de la majoria d'estudiants superiors (els estudiants de grau).

- L'elitització d'una minoria formada per les classes altes i els grans cervells exportats d'arreu del món (aquells que accediran als màsters).

- S'aprofundeix en el concepte de la universitat com a eina de divisió del treball, supeditant les disciplines impartides a les demandes del mercat.

Tot això amb un nou sistema de crèdit basat en un model d'estudiant que impossibilita l'estudi dels treballadors a temps parcial, i un sistema de finançament basat en la competitivitat entre universitats, la recerca de finançament empresarial i l'endeutament dels estudiants mitjançant préstecs.

Ens trobem en una situació en què les persones treballadores ens veiem afectades en tots els nivells de la nostra vida... La nostra resposta ha d’anar encaminada cap als punts que hem presentat abans per a poder plantejar una alternativa a aquesta situació.

Assemblea d’Unitat Popular Carraixet
Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI)
Coordinadora Obrera Sindical (COS)
Endavant
Maulets
Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC)

Per tot això, demà a les 18h. a la Plaça de Sant Agustí de València.

El Tomàs hospitalitzat

2009-03-25T09:18:00.000-07:00

No tenia previst fer una nova entrada per hui, però realment els fets s’ho merèixen. I és que justament hui, el dia 31 de la vaga de fam, a les 11 del matí, el Tomás Salles ha estat traslladat en ambulància a la que, tot i trobar-se conscient, no ha pogut accedir pel seu propi peu, a l’Hospital de Terrassa. La seua salut s’havia vist agreujada després que decidira fa dos dies deixar d’ingerir glucosa i alimentar-se tan sols d’aigua.

Ací copie el comunicat del SEPC.

Comunicat arran de l’hospitalització d’en Tomàs.

En Tomàs Sayes començà, en un acte de valentia i fermesa militant, el passat dia 23 de Febrer i davant la negació permanent de diàleg per part de les institucions universitàries una vaga de fam indefinida per tal fer efectives les dues reivindicacions del moviment estudiantil: la moratòria en l’aplicació de l’EEES i la readmissió dels estudiants expulsats de la UAB.

Amb aquesta acció contundent i extrema es pretenia forçar a les institucions a iniciar un diàleg amb la comunitat universitària per tal de resoldre el conflicte que ja s’havia fet evident durant els darrers mesos amb els tancaments i les ocupacions a moltes de les universitats dels Països Catalans.

Un cop més la resposta de les institucions ha estat nul·la, negant en tot moment el diàleg i no només traient importància a l’acció d’en Tomàs sinó silenciant-la i censurant tota mostra de suport. El rectorat de la UAB per altra banda, no ha mostrat mai ni el més mínim interès per l’estat de salut d’en Tomàs i ha permès que la vaga de fam arribés a posar en greu perill la salut del vaguista amb el resultat de la seva hospitalització.

Per tant, considerem a Anna Ripoll, Ester Crespo i Santiago Guerrero així com tot l’equip de govern de la UAB, la comissionada d’universitats Blanca Palmada i el conseller d’innovació, universitats i empresa Josep Huguet; responsables directes de la negativa de diàleg amb la comunitat universitària, de la censura i la repressió que esta patint el moviment estudiantil i sobretot de l’estat de salut crític actual d’en Tomàs i totes les conseqüències que es puguin derivar de la vaga de fam.

Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans considerem que el conjunt del moviment estudiantil està legitimat per a utilitzar tots els mitjans necessaris per a aconseguir aturar el procés de Bolonya i emplacem a les autoritats a reconsiderar la seva postura intransigent i autoritària.

Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans.

Bellaterra, 25 de març del 2009.

Veles e vents

2009-03-24T11:42:00.000-07:00

Potser siga un dels barris més abandonats de València, però és pel que em passege cada dia. Potser no estiga al centre de la ciutat, però tenim la mar per on veure el trenc d’alba cada dematí. Potser les seues cases no siguen d’última construcció, però és això el que li dóna l’encant que m’encisa. Potser la seua platja no siga d’aigües cristal•lines, però és la seua brisa la que m’agrada sentir mentre espere el tramvia.

I és que el Cabanyal, és el Cabanyal.

VELES E VENTS

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

Ausiàs March.

La música com a evasió.

2009-03-22T11:52:00.000-07:00

Potser els que més em coneguen sàpiguen que la música és una de les coses que més m’agrada per tal de desconnectar una estona. Però la música sense haver d’entendre-la d’una manera passiva, sinó amb hom com a protagonista. I és que lluny de les queixes que podia fer quan començava amb el llenguatge musical i la trompeta –ja es sap que tot allò que tens per obligació acaba per no agradar-te-, ara és quan realment aprecie tots aquells anys d’estudi ja abandonats.

És d’aquells anys al centre integrat i al conservatori d’on deriva l’interès per les obres d’autors com Bach, Beethoven o Shostakóvich, entre d’altres. Però hui no parlaré de ningún d’ells, sinó d’un altre; un dels meus preferits; bretó; i que ha estat l’autor de bandes sonores de pel•lícules com Good Bye Lenin o Amelie. I és que malgrat la sublimitat de les seues notes i acords, aconsegueix composar obres que resulten realment senzilles a l’hora de tocar-les a piano, sobretot per als aficionats com jo que el tenen com a hobbie. Ell és, com ja sabreu, en Yann Tiersen.

Ací vos deixe un enllaç on podeu trobar diverses partitures seues i la Comptine dún autre ete perquè hi gaudiu.

Sempre queda alguna cosa més que les cendres.

2009-03-20T08:53:00.000-07:00

No sé si solament em passarà a mi, però després d’una setmana de festa sempre sol quedar-me un regust d’haver desaprofitat el temps i, sobretot, també aquell desfici típic dels diumenges. Però realment no he desaprofitat el temps, ni molt menys. He tornat al poble per gaudir d’aquelles coses que sempre es troben a faltar a la ciutat; veus a tota la gent amb qui feia temps no et trobaves; així com també, com no, passes més temps amb la família, que sempre acaba organitzant el ja típic dinar de Sant Josep amb tots els tios i ties i cosins i cosines; el típic dinar FAMILIAR en majúscules, vaja.

És en aquests dinars on et poses al dia sobre com els va a cadascú i què fan o tenen pensat fer. I ells, igual amb tu. És quan et pregunten com va el primer any de carrera i si t’agrada, o quan et comenten que t’han vist al diari a una manifestació contra Bolonya i quan et pregunten un poc més sobre el tema. Però realment ells ja tenen la seua opinió – ja coneixen el tema de sobres; sembla que, al cap i a la fi, tant de rebombori ha servit per alguna cosa- i certament puc dir que, encara que ideològicament puguem discrepar en la gran majoria de les coses, l’Espai Europeu d’Educació Superior n’és una excepció.

I no és d’estranyar que tota conversa sobre el Procés de Bolonya desenvoque, sense deixar de banda el contingut del mateix, en la manera en què s’està aplicant i com s’està responent a les protestes per part de les autoritats universitàries i governamentals: les continues negacions a celebrar un referèndum, la nul·la voluntat d’obrir un espai de debat més enllà de les unidireccionals campanyes propagandístiques, les intimidacions electorals, la nul·la democràcia que hi ha als òrgans de la universitat i la ineficàcia dels mateixos, les continues mentides i contradiccions, els desallotjaments, les detencions, les denuncies, les acusacions, les brutals càrregues policials a Barcelona o a Ciutat de Mallorca… són fets que fan que la gent, lluny d’aprovar-ho o no, entenga que no ens deixen cap altra alternativa que ocupar aules i facultats, interrompre en consells de govern o impedir congressos i reunions, tallar carreteres, encetar una vaga de fam…

Jo d’aquestes falles em quedaré amb la frase d’una d’aquestes converses de “des del franquismo que no veía una reacción así por parte del gobierno”.

I és que sempre va bé saber que, malgrat que s’encaboten a dir que tan sols som quatre estudiants radicals, i més enllà del 97% dels estudiants que votà a favor de la congelació del Procés, també comptes amb el suport de moltes altres capes socials: des d’agricultors, fins a professors de primària i secundària, jubilats…

Sembla que la campanya de criminalització dels estudiants no els està anant com esperaven; ans al contrari.

Dels meus jardins porteu les millors flors.

2009-03-15T13:03:00.000-07:00

Dues hores amb metro donen molt què pensar i recordar. Allí assegut he aplegat a la conclusió que el record més antic que tinc és aquell en què estava jo gitat al “carro”, en el menjador, amb tu al costat vigilant que fera la migdiada, mentre de fons s’escoltava la sintonia que donava pas a l’informe sobre els preus de les fruites i hortalisses a Canal 9. Sí, certament no en recorde cap altre d’anterior. Després en venen molts altres, com aquell en què estem jo i els meus cosins amagant-se sota la taula per tal que no ens arreares alguna que altra espardenyà d'esprés d'haver fet alguna trastà -igual com els feies a mon pare i mos tios i ties-; a tu preparant-me el berenar en aquella cuina xicoteta abans de deixar-me anar a jugar a la plaça; els llargs matins anant de la peixateria al forn, passant per la carnicería de Ca Bomba, el mercat o el supermercat; tantes i tantes xarrades; o aquella complicitat que tenen totes les àvies amb els nets.

Però tot viatge s’acaba. Encara no havia començat a desfer-me la maleta, quan ha sonat el telèfon de ma mare. El que tinc clar, és que et trobaré moltíssim a faltar.

Una vegada més...

2009-03-10T15:52:00.000-07:00

Ja son 16 dies els que duu el Tomàs en vaga de fam per la universitat pública. Al cap i a la fi, una eina més de ressò cap a la societat i de pressió cap a les autoritats acadèmiques i polítiques que continuen fent oïts sords a les demandes de molts professors i de la gran majoria d’estudiants de paralitzar el procés de Bolonya per tal d’obrir-ne el debat.

I és que davant tota l’oposició que hi està havent als nous plans d’estudi (recordem les acampades, les 10000 persones pels carrers de València, així com a les demés ciutats del país, el 97% dels vots a favor de la congelació de l’EEES a la UAB, els suport de professors i professores...) tan sols s’ha obert una campanya mediàtica de propaganda a favor de Bolonya per part del Ministeri així com de les autoritats universitàries. Una campanya que, com explica el Tomàs a l’entrada del quinzè dia de vaga, no és sinó el contrari del que demanem i que no respon ni a la realitat del que suposa l’EEES, ni a la mínima oposició als nous plans d’estudi que diuen que hi ha, tal i com hem demostrat diverses vegades.

D'aquesta manera, i malgrat tot el que puguen dir, els i les estudiants continuem lluitant per la paralització dels nous plans d’estudi; i una mostra n’és la jornada de concerts que es farà demà al campus de Burjassot, o la xocolatà i la falla preparades per l’assemblea de Tarongers. Actes lúdic-reivindicatius que precediran la jornada de vaga i manifestació del dijous, convocada arreu de l’Estat i dels Països Catalans.

Així que, una vegada més,

Aturem Bolonya.

El patriarcat, com el capitalisme, no se'l refunda, se'l combat!

2009-03-07T07:54:00.000-08:00

Aquest any, en commemoració del 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, no podem evitar parlar de la crisi capitalista per les inqüestionables conseqüències que està tenint sobre la classe treballadora del nostre país i, per tant, sobre nosaltres, les dones treballadores catalanes. Com a col·lectiu social, la crisi ens afecta de moltes maneres, i alguns dels efectes a llarg termini són difícils de preveure encara. De moment però, per a les assalariades poden anar en aquesta línia:

Si “gaudíem del privilegi” de tindre un contracte laboral, les possibilitats d’acomiadament, que ja eren molt altes a causa dels nostres contractes precaris es multipliquen ara que la crisi serveix d’excusa per a obrir EROs.

Per a les que no en teníem la cosa no canviarà gaire, continuarem en situació d’inseguretat permanent, condemnades al mercat laboral informal amb tots els seus inconvenients: no cotitzar a la seguretat social, no tindre dret a vacances ni baixa per malaltia, no tindre dret a sindicació, a vaga…submissió total al patró si no volem perdre la nostra ja insuficient independència econòmica. Recordem que el sector de serveis domèstics i cura de membres dependents de la família és un dels que més concentra aquest tipus de mercat laboral ocult, que no apareix a les estadístiques laborals, i que una gran proporció de treballadores dels sector són immigrants en grau màxim de vulnerabilitat.

Per una altra banda, per a les que no treballàvem de manera remunerada, que ens encarregàvem de les tasques domèstiques i de cura de la família, la crisi suposa carregar sobre les nostres espatlles el pes de les retallades en serveis socials estatals, mentre fem malabarismes per a allargar el pressupost familiar fins a final de mes…en resum: fer nostra més que de ningú altre la frase “apretar-se el cinturó” que tant popular es fa en moments com aquest.

I per a la majoria de nosaltres, que combinàvem treball remunerat i treball gratuït, només hem de creuar les situacions anteriors per a fer-nos una idea del que ens pot esperar. A més a més, en totes les situacions anteriors, augmenta el risc de violència domèstica a causa de l’augment de l’atur masculí: si la identitat masculina s’ha basat en el seu paper de “mantenidor” econòmic de la família, què passa quan aquesta es veu amenaçada? Contra qui sol anar dirigida la frustració que se’n deriva?

Però malgrat tot no volem ser pessimistes, volem trencar amb el discurs victimista d’alguns feminismes. Com a revolucionàries, creiem que la crisi pot ser un moment d’inflexió en les nostres lluites, un moment en què la crítica radical, això és d’arrel, ens permet denunciar els llaços i complicitats entre el capitalisme i el patriarcat, perquè aquesta confluència entre els dos sistemes es fa avui més visible que mai.

Denunciem doncs un model de creixement basat en el treball de moltes (en molts casos gratuït) per a benefici d’uns pocs, que provoca la misèria de la gran majoria, l’accentuació de les desigualtats entre homes i dones, el deteriorament crític del medi ambient, l’apatia social basada en una ciutadania passiva i resignada. Malgrat que som optimistes respecte les possibilitats de denúncia que ens ofereix aquest context, la crisi no porta de manera directa a la revolució, cal l’esforç unitari de tots i totes, homes, dones, treballadores, aturats, immigrants, per a plantejar-nos una estratègia col·lectiva, combativa i ferma.

Dones, està clar que la crisi ens fa més precàries, i ara més que mai la classe treballadora hem d’organitzar-nos per fer front a la perversa combinació de patriarcat i capitalisme. Mai assolirem unes bones condicions de vida amb les reformes d’un sistema econòmic capitalista on justícia social és un concepte antagònic, i desigualtat social una necessitat material. Tampoc aconseguirem una situació d’igualtat de possibilitats en una societat que se sustenta en la dominació d’uns sobre les altres per moltes lleis per a la igualtat que es facin. Cal que combatem i destruïm el problema d’arrel lluny de mesures reformistes, i ens unim per construir una societat més humana i més justa. Per això el patriarcat, com el capitalisme, no se’l refunda, se’l combat!

DEMÀ, A LES 12h. PLAÇA DEL PARTERRE, VALÈNCIA.

El món és una cadena d'esdeveniments que ens afecten més o menys.

2009-02-26T11:16:00.002-08:00

I ja fa gairebé mig mes des de l’última entrada al bloc, i puc dir que realment no ha estat per gosseria ni per falta de ganes, sinó simplement per manca de temps. Un temps que ha estat replet de canvis, entre d’altres, que em fan plantejar un nou “any nou, vida nova”, encara que sí, ja ho sé, som a febrer.

Per una banda, podem dir que ja hem deixat enrere el quadrimestre, encara que hui encara haguérem d’exposar la Directiva de Retorn i Constitucional I ens espere la setmana que ve. També podem veure d’altres successos que fan que tot canvie d’alguna o altra manera, com aquell home que ahir cridava “mori el rei” mentre Letizia Ortiz visitava un hospital a Ciutat de Mallorca; com la sentència en què el Tribunal de l’Haia absol l’ex-president serbi de crims de guerra a Kosevë; com la realitat que continuarem amb la precarietat sanitària a la que estem acostumats en anunciar-se que l’hospital que s’ha de construir al Camp de Túria estarà acabat un any més tard del previst; com que es detecte un cas de Tuberculosi a una estudiant de la Facultat de Dret de la UV; o com la impotència de saber que d’ací poc ja no trobarem a les tendes els “huevos Kinder” que tant ens agraden.

Però encara que el rei estiga amenaçat de mort, que els criminals de guerra continuen impunes, tot i hàgim de patir el nefast servei sanitari i que potser estiguem exposats al bacillo de Koch, o malgrat haver de renunciar a un bon berenar amb sorpresa, hem de tindre en compte que el 19 de novembre de 2010 podrem veure la nova pel·lícula de “Harry Potter and the Deathly Hallows"; i que Sarcozy ha decidit reactivar el diàleg amb Cuba, manant-hi l’exministre Jack Lang.

I clar està, queda també recordar tot allò que no ha canviat ni ho farà mai, malgrat les faccions palestines establisquen les bases per a una reconciliació al Caire; o encara que Seat demane congelar els sous dels treballadors per poder fabricar un nou cotxe a Martorell. Són coses com que les peluses continuen eixint del no res en tots els racons de la casa; coses com veure el Sol del matí i tindre ganes de fer una volta pel Cabanyal i per la platja; coses com els records que no oblides -ni vols oblidar-; ciències com la que evidencia que en economia, 1 + 1 continuen fent 2; i, sobretot, coses com que continuem jugant a viure.

Derecho al delirio.

2009-02-10T15:08:00.000-08:00

Ya está naciendo el nuevo milenio. No da para tomarse el asunto demasiado en serio: al fin y al cabo, el año 2001 de los cristianos es el año 1379 de los musulmanes, el 5114 de los mayas y el 5762 de los judíos. El nuevo milenio nace un primero de enero por obra y gracia de un capricho de los senadores del imperio romano, que un buen día decidieron romper la tradición que mandaba celebrar el año nuevo en el comienzo de la primavera. Y la cuenta de los años de la era cristiana proviene de otro capricho: un buen día, el papa de Roma decidió poner fecha al nacimiento de Jesús, aunque nadie sabe cuando nació.

El tiempo se burla de los límites que le inventamos para creernos el cuento de que él nos obedece; pero el mundo entero celebra y teme esta frontera.

Una invitación al vuelo.

Milenio va, milenio viene, la ocasión es propicia para que los oradores de inflamada verba peroren sobre el destino de la humanidad, y para que los voceros de la ira de Dios anuncien el fin del mundo y la reventazón general, mientras el tiempo continúa, calladito la boca, su caminata a lo largo de la eternidad y del misterio.

La verdad sea dicha, no hay quien resista: en una fecha así, por arbitraria que sea, cualquiera siente la tentación de preguntarse cómo será el tiempo que será. Y vaya uno a saber cómo será. Tenemos una única certeza: en el siglo veintiuno, si todavía estamos aquí, todos nosotros seremos gente del siglo pasado y, peor todavía, seremos gente del pasado milenio.

Aunque no podemos adivinar el tiempo que será, sí que tenemos, al menos, el derecho de imaginar el que queremos que sea. En 1948 y en 1976, las Naciones Unidas proclamaron extensas listas de derechos humanos; pero la inmensa mayoría de la humanidad no tiene más que el derecho de ver, oír y callar. ¿Qué tal si empezamos a ejercer el jamás proclamado derecho de soñar? ¿Qué tal si deliramos, por un ratito? Vamos a clavar los ojos más allá de la infamia, para adivinar otro mundo posible:

el aire estará limpio de todo veneno que no venga de los miedos humanos y de las humanas pasiones;

en las calles, los automóviles serán aplastados por los perros;

la gente no será manejada por el automóvil, ni será programada por la computadora, ni será comprada por el supermercado, ni será mirada por el televisor;

el televisor dejará de ser el miembro más importante de la familia, y será tratado como la plancha o el lavarropas;

la gente trabajará para vivir, en lugar de vivir para trabajar;

se incorporará a los códigos penales el delito de estupidez, que cometen quienes viven por tener o por ganar, en vez de vivir por vivir nomás, como canta el pájaro sin saber que canta y como juega el niño sin saber que juega;

en ningún país irán presos los muchachos que se nieguen a cumplir el servicio militar, sino los que quieran cumplirlo;

los economistas no llamarán nivel de vida al nivel de consumo, ni llamarán calidad de vida a la cantidad de cosas;

los cocineros no creerán que a las langostas les encanta que las hiervan vivas;

los historiadores no creerán que a los países les encanta ser invadidos;

los políticos no creerán que a los pobres les encanta comer promesas;

la solemnidad se dejará de creer que es una virtud, y nadie tomará en serio a nadie que no sea capaz de tomarse el pelo;

la muerte y el dinero perderán sus mágicos poderes, y ni por defunción ni por fortuna se convertirá el canalla en virtuoso caballero;

nadie será considerado héroe ni tonto por hacer lo que cree justo en lugar de hacer lo que más le conviene;

el mundo ya no estará en guerra contra los pobres, sino contra la pobreza, y la industria militar no tendrá más remedio que declararse en quiebra;

la comida no será una mercancía, ni la comunicación un negocio, porque la comida y la comunicación son derechos humanos;

nadie morirá de hambre, porque nadie morirá de indigestión;

los niños de la calle no serán tratados como si fueran basura, porque no habrá niños de la calle;

los niños ricos no serán tratados como si fueran dinero, porque no habrá niños ricos;

la educación no será el privilegio de quienes puedan pagarla;

la policía no será la maldición de quienes no puedan comprarla;

la justicia y la libertad, hermanas siamesas condenadas a vivir separadas, volverán a juntarse, bien pegaditas, espalda contra espalda;

una mujer, negra, será presidenta de Brasil y otra mujer, negra, será presidenta de los Estados Unidos de América; una mujer india gobernará Guatemala y otra, Perú;

en Argentina, las locas de Plaza de Mayo serán un ejemplo de salud mental, porque ellas se negaron a olvidar en los tiempos de la amnesia obligatoria;

la Santa Madre Iglesia corregirá las erratas de las tablas de Moisés, y el sexto mandamiento ordenará festejar el cuerpo;

la Iglesia también dictará otro mandamiento, que se le había olvidado a Dios: «Amarás a la naturaleza, de la que formas parte»;

serán reforestados los desiertos del mundo y los desiertos del alma;

los desesperados serán esperados y los perdidos serán encontrados, porque ellos son los que se desesperaron de tanto esperar y los que se perdieron de tanto buscar;

seremos compatriotas y contemporáneos de todos los que tengan voluntad de justicia y voluntad de belleza, hayan nacido donde hayan nacido y hayan vivido cuando hayan vivido, sin que importen ni un poquito las fronteras del mapa o del tiempo;

la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses; pero en este mundo chambón y jodido, cada noche será vivida como si fuera la última y cada día como si fuera el primero.

Escoltar

Eduardo Galeano.

No tens dret a...

2009-02-06T12:52:00.000-08:00

Submergit com en un dia qualsevol per la xarxa he llegit que tal dia com hui l’any 1979 el Congrés Espanyol aprovava -amb l’oposició de PSOE, PCE, la minoria catalana i PNV- el Decret-Llei de seguretat ciutadana, més conegut com la llei antiterrorista. Una llei que s’allunya totalment del concepte de Dret característic de l’Estat Social que hauria de promoure la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integre, tal i com arreplega la Constitució.

I és que el Decret-Llei de seguretat ciutadana no fa sinó vulnerar una sèrie de Drets inherents i inviolables a tots aquells que son acusats de terroristes. Per una banda, tot sospitós de terrorisme és reclòs en situació d’incomunicació, la qual pot durar fins 13 dies. D’aquesta manera el detingut no té dret a informar a familiars o a una tercera persona de la seua elecció sobre l’arrest i el lloc de la detenció; no té dret a rebre ni a enviar correspondència ni altres comunicacions; i tampoc té dret a rebre visites de religiosos, metges privats, familiars, amics o qualsevol altra persona. A més tampoc té dret a contractar a un advocat de la seua elecció, sinó que ho haurà de fer amb un de torn o d’ofici, sense poder mantenir cap contacte amb ell en aquest període d’incomunicació.

D’aquesta manera la llei antiterrorista ha estat fortament criticada per diferents associacions -com Amnistia Internacional- i partits polítics, així com per organismes relatius al Dret Internacional com el Comitè de Drets Humans, el Comitè de la Tortura o el Relator Especial –tots ells pertanyents a l'ONU- que han mostrat la seua preocupació pel fet que la incomunicació prolongada facilita en gran mesura la pràctica de tortures cap als detinguts

D’altra banda, i vist açò, podem dir, a més, que el Decret-Llei de seguretat ciutadana té diversos aspectes que podríem considerar anticonstitucionals al no respectar el dret a la vida i a la integritat física i moral arreplegat en l’art. 15; En obviar els diversos punts que composen l’article 17 com el que marca el termini màxim de detenció preventiva en 72 hores. O en que, per exemple, també vulnera l’art. 18.3 que determina que s’ha de garantir el secret de les comunicacions i, en especial, de les postals, telegràfiques i telefòniques, a excepció de per resolució judicial; degut a que la Llei 4/1988 instaura la incomunicació del detingut i atorga al Ministeri d’Interior la possibilitat d’intervenir les comunicacions del sospitós sense autorització judicial.

En definitiva, la llei antiterrorista no és sinó una altra mostra del caràcter repressiu de l’Estat espanyol contra tots aquells grups que s’hi oposen d’alguna o altra manera per tal de construir una alternativa al model social actual.