Potser els que més em coneguen sàpiguen que la música és una de les coses que més m’agrada per tal de desconnectar una estona. Però la música sense haver d’entendre-la d’una manera passiva, sinó amb hom com a protagonista. I és que lluny de les queixes que podia fer quan començava amb el llenguatge musical i la trompeta –ja es sap que tot allò que tens per obligació acaba per no agradar-te-, ara és quan realment aprecie tots aquells anys d’estudi ja abandonats.
És d’aquells anys al centre integrat i al conservatori d’on deriva l’interès per les obres d’autors com Bach, Beethoven o Shostakóvich, entre d’altres. Però hui no parlaré de ningún d’ells, sinó d’un altre; un dels meus preferits; bretó; i que ha estat l’autor de bandes sonores de pel•lícules com Good Bye Lenin o Amelie. I és que malgrat la sublimitat de les seues notes i acords, aconsegueix composar obres que resulten realment senzilles a l’hora de tocar-les a piano, sobretot per als aficionats com jo que el tenen com a hobbie. Ell és, com ja sabreu, en Yann Tiersen.
No sé si solament em passarà a mi, però després d’una setmana de festa sempre sol quedar-me un regust d’haver desaprofitat el temps i, sobretot, també aquell desfici típic dels diumenges. Però realment no he desaprofitat el temps, ni molt menys. He tornat al poble per gaudir d’aquelles coses que sempre es troben a faltar a la ciutat; veus a tota la gent amb qui feia temps no et trobaves; així com també, com no, passes més temps amb la família, que sempre acaba organitzant el ja típic dinar de Sant Josep amb tots els tios i ties i cosins i cosines; el típic dinar FAMILIAR en majúscules, vaja.
És en aquests dinars on et poses al dia sobre com els va a cadascú i què fan o tenen pensat fer. I ells, igual amb tu. És quan et pregunten com va el primer any de carrera i si t’agrada, o quan et comenten que t’han vist al diari a una manifestació contra Bolonya i quan et pregunten un poc més sobre el tema. Però realment ells ja tenen la seua opinió – ja coneixen el tema de sobres; sembla que, al cap i a la fi, tant de rebombori ha servit per alguna cosa- i certament puc dir que, encara que ideològicament puguem discrepar en la gran majoria de les coses, l’Espai Europeu d’Educació Superior n’és una excepció.
I no és d’estranyar que tota conversa sobre el Procés de Bolonya desenvoque, sense deixar de banda el contingut del mateix, en la manera en què s’està aplicant i com s’està responent a les protestes per part de les autoritats universitàries i governamentals: les continues negacions a celebrar un referèndum, la nul·la voluntat d’obrir un espai de debat més enllà de les unidireccionals campanyes propagandístiques, les intimidacions electorals, la nul·la democràcia que hi ha als òrgans de la universitat i la ineficàcia dels mateixos, les continues mentides i contradiccions, els desallotjaments, les detencions, les denuncies, les acusacions, les brutals càrregues policials a Barcelona o a Ciutat de Mallorca… són fets que fan que la gent, lluny d’aprovar-ho o no, entenga que no ens deixen cap altra alternativa que ocupar aules i facultats, interrompre en consells de govern o impedir congressos i reunions, tallar carreteres, encetar una vaga de fam…
Jo d’aquestes falles em quedaré amb la frase d’una d’aquestes converses de “des del franquismo que no veía una reacción así por parte del gobierno”.
I és que sempre va bé saber que, malgrat que s’encaboten a dir que tan sols som quatre estudiants radicals, i més enllà del 97% dels estudiants que votà a favor de la congelació del Procés, també comptes amb el suport de moltes altres capes socials: des d’agricultors, fins a professors de primària i secundària, jubilats…
Sembla que la campanya de criminalització dels estudiants no els està anant com esperaven; ans al contrari.
Dues hores amb metro donen molt què pensar i recordar. Allí assegut he aplegat a la conclusió que el record més antic que tinc és aquell en què estava jo gitat al “carro”, en el menjador, amb tu al costat vigilant que fera la migdiada, mentre de fons s’escoltava la sintonia que donava pas a l’informe sobre els preus de les fruites i hortalisses a Canal 9. Sí, certament no en recorde cap altre d’anterior. Després en venen molts altres, com aquell en què estem jo i els meus cosins amagant-se sota la taula per tal que no ens arreares alguna que altra espardenyà d'esprés d'haver fet alguna trastà -igual com els feies a mon pare i mos tios i ties-; a tu preparant-me el berenar en aquella cuina xicoteta abans de deixar-me anar a jugar a la plaça; els llargs matins anant de la peixateria al forn, passant per la carnicería de Ca Bomba, el mercat o el supermercat; tantes i tantes xarrades; o aquella complicitat que tenen totes les àvies amb els nets.
Però tot viatge s’acaba. Encara no havia començat a desfer-me la maleta, quan ha sonat el telèfon de ma mare. El que tinc clar, és que et trobaré moltíssim a faltar.
Ja son 16 dies els que duu el Tomàs en vaga de fam per la universitat pública. Al cap i a la fi, una eina més de ressò cap a la societat i de pressió cap a les autoritats acadèmiques i polítiques que continuen fent oïts sords a les demandes de molts professors i de la gran majoria d’estudiants de paralitzar el procés de Bolonya per tal d’obrir-ne el debat.
I és que davant tota l’oposició que hi està havent als nous plans d’estudi (recordem les acampades, les 10000 persones pels carrers de València, així com a les demés ciutats del país, el 97% dels vots a favor de la congelació de l’EEES a la UAB, els suport de professors i professores...) tan sols s’ha obert una campanya mediàtica de propaganda a favor de Bolonya per part del Ministeri així com de les autoritats universitàries. Una campanya que, com explica el Tomàs a l’entrada del quinzè dia de vaga, no és sinó el contrari del que demanem i que no respon ni a la realitat del que suposa l’EEES, ni a la mínima oposició als nous plans d’estudi que diuen que hi ha, tal i com hem demostrat diverses vegades.
D'aquesta manera, i malgrat tot el que puguen dir, els i les estudiants continuem lluitant per la paralització dels nous plans d’estudi; i una mostra n’és la jornada de concerts que es farà demà al campus de Burjassot, o la xocolatà i la falla preparades per l’assemblea de Tarongers. Actes lúdic-reivindicatius que precediran la jornada de vaga i manifestació del dijous, convocada arreu de l’Estat i dels Països Catalans.
Aquest any, en commemoració del 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, no podem evitar parlar de la crisi capitalista per les inqüestionables conseqüències que està tenint sobre la classe treballadora del nostre país i, per tant, sobre nosaltres, les dones treballadores catalanes. Com a col·lectiu social, la crisi ens afecta de moltes maneres, i alguns dels efectes a llarg termini són difícils de preveure encara. De moment però, per a les assalariades poden anar en aquesta línia:
Si “gaudíem del privilegi” de tindre un contracte laboral, les possibilitats d’acomiadament, que ja eren molt altes a causa dels nostres contractes precaris es multipliquen ara que la crisi serveix d’excusa per a obrir EROs.
Per a les que no en teníem la cosa no canviarà gaire, continuarem en situació d’inseguretat permanent, condemnades al mercat laboral informal amb tots els seus inconvenients: no cotitzar a la seguretat social, no tindre dret a vacances ni baixa per malaltia, no tindre dret a sindicació, a vaga…submissió total al patró si no volem perdre la nostra ja insuficient independència econòmica. Recordem que el sector de serveis domèstics i cura de membres dependents de la família és un dels que més concentra aquest tipus de mercat laboral ocult, que no apareix a les estadístiques laborals, i que una gran proporció de treballadores dels sector són immigrants en grau màxim de vulnerabilitat.
Per una altra banda, per a les que no treballàvem de manera remunerada, que ens encarregàvem de les tasques domèstiques i de cura de la família, la crisi suposa carregar sobre les nostres espatlles el pes de les retallades en serveis socials estatals, mentre fem malabarismes per a allargar el pressupost familiar fins a final de mes…en resum: fer nostra més que de ningú altre la frase “apretar-se el cinturó” que tant popular es fa en moments com aquest.
I per a la majoria de nosaltres, que combinàvem treball remunerat i treball gratuït, només hem de creuar les situacions anteriors per a fer-nos una idea del que ens pot esperar. A més a més, en totes les situacions anteriors, augmenta el risc de violència domèstica a causa de l’augment de l’atur masculí: si la identitat masculina s’ha basat en el seu paper de “mantenidor” econòmic de la família, què passa quan aquesta es veu amenaçada? Contra qui sol anar dirigida la frustració que se’n deriva?
Però malgrat tot no volem ser pessimistes, volem trencar amb el discurs victimista d’alguns feminismes. Com a revolucionàries, creiem que la crisi pot ser un moment d’inflexió en les nostres lluites, un moment en què la crítica radical, això és d’arrel, ens permet denunciar els llaços i complicitats entre el capitalisme i el patriarcat, perquè aquesta confluència entre els dos sistemes es fa avui més visible que mai.
Denunciem doncs un model de creixement basat en el treball de moltes (en molts casos gratuït) per a benefici d’uns pocs, que provoca la misèria de la gran majoria, l’accentuació de les desigualtats entre homes i dones, el deteriorament crític del medi ambient, l’apatia social basada en una ciutadania passiva i resignada. Malgrat que som optimistes respecte les possibilitats de denúncia que ens ofereix aquest context, la crisi no porta de manera directa a la revolució, cal l’esforç unitari de tots i totes, homes, dones, treballadores, aturats, immigrants, per a plantejar-nos una estratègia col·lectiva, combativa i ferma.
Dones, està clar que la crisi ens fa més precàries, i ara més que mai la classe treballadora hem d’organitzar-nos per fer front a la perversa combinació de patriarcat i capitalisme. Mai assolirem unes bones condicions de vida amb les reformes d’un sistema econòmic capitalista on justícia social és un concepte antagònic, i desigualtat social una necessitat material. Tampoc aconseguirem una situació d’igualtat de possibilitatsen una societat que se sustenta en la dominació d’uns sobre les altres per moltes lleis per a la igualtat que es facin. Cal que combatem i destruïm el problema d’arrel lluny de mesures reformistes,i ens unim per construiruna societat més humana i més justa.Per això el patriarcat, com el capitalisme, no se’l refunda, se’l combat!
