Enderrocant tradicions

“Els moros tenien minarets, des dels quals alçaven les seus oracions. Els cristians que els succeïren en el domini de la ciutat convertiren els minarets en miramars. Els feia falta de tant en tant adorar la seua bella naturalesa (…). Als valencians els agradava contemplar la seua mar, no perdre-la de vista, i per això construïen aquests miradors als què anomenaven Miramar. Una porteta del porxo comunicava amb el terrat, i al centre d’aquest s’alçava el Miramar. Es pujava per una escaleta de tisora. Primer et trobaves amb una habitació quadrada, amb finestres als quatre vents. Allí sovint s’hi guardaven unes ulleres de llarga vista plegables (…). Què gustosament s’assaboria València des d’aquells miramars!”

Teodor Llorent.

Sembla mentida que cada vegada més haguem de referir-nos als nostres poetes, escriptors o pintors per poder conèixer la nostra cultura i la manera de viure de les nostres avies i besavis. I és que sí, a aquest ritme seran ells l’únic punt de referència que ens permeta conèixer les nostres arrels i les nostres tradicions.

Em referisc al Cabanyal: poblat mariner de tradició pesquera; poblat amb platges que serviren d’inspiració a pintors com Sorolla; un poble amb història pròpia; un barri de llargs carrers farcits d’una arquitectura modernista única... una arquitectura en perill d’extinció gràcies a la complicitat del govern de la ciutat amb les empreses constructores.

I és que el Pla del Cabanyal, amb el projecte de prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez, està destruint un dels pocs barris amb més història i tradició de la ciutat de València, i ara, concretament, és l’hora dels miramar. Dels cinc que se’n conservaven, l’Ajuntament ja n’ha derruït dos: el de la Ferreteria Blasco i, aquesta setmana passada, el del Forn de l’Estrella.

Construïm noves grans avingudes, construïm...

25 d'Abril.

Com tots els anys, és per aquestes dates quan tornen aquestes il•limitades ganes de ser. Unes ganes de ser, en majúscules, tal com sóc: jove, català, de València, i que creu que un altre model social és possible. Potser alguns d’això en diguen idealista, potser d’altres -ara està de moda- antisistema; tanmateix, jo ho atribuiré a aquestes ganes de viure que efloreixen com mai cada mes d’Abril.

Uns abrils plens de celebracions i festes però, sobretot, reivindicacions. I és que per aquestes dates, allà on mai hi ha res, sorgeixen trobades dolçaineres, sopars, pujades als cims de les muntanyes dels nostres pobles, concerts als nostres teatres... i tot això, si més no, ens dóna forces per continuar endavant. I aquest any no n’és una excepció, ans al contrari. Jornades pel 25 d’Abril en Homenatge a Joan Reglà a la Universitat de València amb xerrades, mostres de cultura popular i concerts des dels què es pretén, front els nous plans d’estudi, defensar la importància d’estudiar la història del País Valencià a les nostres universitats, la nostra història; de la importància, al cap i a la fi, de no oblidar qui som i d’on venim.

A més, tindrem una diada que, enguany, podrem gaudir el mateix 25 d’Abril; el mateix dia que fa 302 anys les tropes austriacistes foren derrotades a la vila d’Almansa. Una derrota que no és sinó l’excusa per celebrar que, malgrat Decrets de Nova Planta, dictadures, Constitucions, Estatuts i falses democràcies, encara hi som i sabem, precisament, això: que encara hi som i qui som. I aquest any, a més, esta reivindicació pren un caràcter especial, ja que és l’Esquerra Independentista, des de la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, l’encarregada de convocar a la manifestació el mateix 25 d’Abril. Així que enguany, i un any més, a València, prenem els carrers per la llibertat dels Països Catalans.

Gaudeamus igitur.

Gaudeamus igitur,

Iuvenes dum sumus.

Post iucundam iuventutem,

Post molestam senectutem,

Nos habbebit humus.

Ubi sunt qui antes nos

In mundo fuere?

Transite ad superos,

Vadite ad inferos,

Hos si vis videre.

Vivant omnes virgines,

Faciles, formosae.

Vivant et mulieres

tenerae, amabiles

Bonae, laboriosae.

Vita nostra brevis est,

Breve finietur.

Venit mors velociter,

Rapit nos atrociter,

Nemini parcetur.

Potser em digueu boig, però trobe a faltar passar hores i hores submergit per diccionaris, complements directes, indirectes, adverbis, conjuncions, declinacions i conjugacions i oracions subordinades, per tal de descobrir historietes, com si d’un passatemps es tractara.

Avui serem el món.

A l’abril, aigües mil; i sembla que així hem començant. Però entre gota i gota d’aigua continuen passant un munt de coses. Sota la finestra de la meua habitació sonen els tambors de la Setmana Santa Marinera; de la cuina m’arriba l’olor del sofregit que tindrem per sopar aquesta nit amb el pollastre al forn; els veïns de dalt es criden per anar a taula i arrastren les cadires; algú ha eixit de casa per tornar al poble; i jo ací, un dia 2, intentant ficar serietat i un poc més d’ordre al dia a dia. Ordre per organitzar-se i no deixar passar tantes hores mortes cada vesprada; i un poc de serietat per complir-ho. I és que em passaria dies i dies sense fer res, solament xerrant amb els de sempre, submergint-me pels records que ixen a la superfície per alguna que altra circumstància, o pensant en allò que faré o allò que m’agradaria fer. Però més enllà del passat i del futur que puguen ocupar el meu present hi ha, precisament, això, el present. I he de dir que m’agrada el que tinc i el que faig, i això em fa feliç; però vull més; perquè encara que ho haguera deixat un poc de banda, sempre he estat exigent i inconformista, i això no canvia. El que em pregunte ara és si tot açò té alguna cosa a veure amb què hui siga, precisament, hui.

Sin ataduras mujer.

Podem dir que a partir de finals del s. XVIII, i arran que les reformes liberals no equiparaven pas els drets dels homes i les dones, sorgí un moviment que pretenia assolir una vertadera igualtat entre gèneres. D’ençà s’han fet diversos avenços com, entre d’altres, aconseguir el dret a vot i a participar en la vida política. Però lluny del que alguns puguen pensar, encara vivim en una societat fortament patriarcal que ens situa lluny d’aconseguir aquesta igualtat de gènere.

Solament ens cal fer una ullada a l’Informe sobre el Desenvolupament Humà per adonar-se’n que el percentatge de dones parlamentàries a Austràlia tan sols és del 24’7%; o que el nombre de dones legisladores, altes funcionàries i directives és d’un 34% al Regne Unit i d’un 8% a Suïssa. I què ocorre amb l’activitat econòmica? Doncs el mateix; les dones continuen cobrant molt menys que els homes, concretament a l’Estat Espanyol, les dones cobren una mitja de 18.335$ front els 36324 que cobren els homes. També caldria tindre en compte que pel que fa al treball, els homes, a excepció del sector serveis on són majoria les dones, dominen clarament el sector primari i el sector de la indústria. Pel que fa a la càrrega del treball i la distribució del temps a casa, les dones dediquen 3:04 hores diàries a les feines de la cuina i a la neteja de la casa a França, front les 0:48 que hi dediquen els homes; o les 3:22 que hi dediquen les dones front les 0:37 dels homes a l’Estat Espanyol. I igual ocorre amb el temps que dediquen les mares als fills que és de 48 minuts diaris, front els 24 dels pares als Estats Units; o l’hora i 55 minuts de les mares front els 31 minuts dels pares a Irlanda. O, pel que fa al temps lliure, els Alemanys tenen una mitja diària de 6:02 hores, front les 5.35 de les alemanyes.

Sembla que, al cap i a la fi, no vivim en aquesta societat igualitària que ens volen fer creure i que, en realitat, encara queda molt per fer. Ací vos enllace l’Informe per si voleu fer una ullada més enllà d’aquests 4 exemples. (pàgs 344-364).

Sin ataduras mujer.