
I encara que parega mentida, hui no pretenia parlar ni de llibres ni d’apunts, però és que és primavera i sempre em tornen cançons gairebé oblidades.

Teodor Llorent.
Sembla mentida que cada vegada més haguem de referir-nos als nostres poetes, escriptors o pintors per poder conèixer la nostra cultura i la manera de viure de les nostres avies i besavis. I és que sí, a aquest ritme seran ells l’únic punt de referència que ens permeta conèixer les nostres arrels i les nostres tradicions.
Em referisc al Cabanyal: poblat mariner de tradició pesquera; poblat amb platges que serviren d’inspiració a pintors com Sorolla; un poble amb història pròpia; un barri de llargs carrers farcits d’una arquitectura modernista única... una arquitectura en perill d’extinció gràcies a la complicitat del govern de la ciutat amb les empreses constructores.
I és que el Pla del Cabanyal, amb el projecte de prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez, està destruint un dels pocs barris amb més història i tradició de la ciutat de València, i ara, concretament, és l’hora dels miramar. Dels cinc que se’n conservaven, l’Ajuntament ja n’ha derruït dos: el de la Ferreteria Blasco i, aquesta setmana passada, el del Forn de l’Estrella.
Construïm noves grans avingudes, construïm...
Iuvenes dum sumus.
Post iucundam iuventutem,
Post molestam senectutem,
Nos habbebit humus.
Ubi sunt qui antes nos
In mundo fuere?
Transite ad superos,
Vadite ad inferos,
Hos si vis videre.
Vivant omnes virgines,
Faciles, formosae.
Vivant et mulieres
tenerae, amabiles
Bonae, laboriosae.
Vita nostra brevis est,
Breve finietur.
Venit mors velociter,
Rapit nos atrociter,
Nemini parcetur.
Potser em digueu boig, però trobe a faltar passar hores i hores submergit per diccionaris, complements directes, indirectes, adverbis, conjuncions, declinacions i conjugacions i oracions subordinades, per tal de descobrir historietes, com si d’un passatemps es tractara.