Here we go, let it go.

És una d’estes coses que fas sense pensar: perquè ho recordes, perquè hi tornes a pensar i perquè t’entra la nostàlgia. Però no relaciones; penses: “supose que de tant en quant passa, és quelcom normal”. I continues com si res amb aquesta xafogor agafada al cos mentre escoltes alguna cançó qualsevol al metro de camí a València. I continues: vas d’ací per allà, resols uns quants assumptes pendents, penses en allò que has fet els darreres dies i en allò que has de fer, guardes alguna conversa banal i penses en l’estiu que acabes de començar i en el que encara et queda per davant. Tot sembla tan normal, sense cap relació; potser aquest ordre desordenat a què estem avesats cada dia. Però no ha estat així, i és en acabar el dia quan te n’adones, quedant-te sense (voler) saber ben bé què respondre. L’única cosa que tens per certa és que Anna i Otto no creien en les coincidències.

19 primaveres.

Hui, submergits de ple en el període d’exàmens, i dia d’eleccions al Parlament Europeu, fa ja 19 anys que algú em colpejà l'esquena perquè començara a plorar i a respirar per mi mateix.

ALS COMPANYS.
Ovidi Montllor.

Si t'arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.
Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batexat amb vermells,
de sang, de sol i d'esperança.
Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forçes per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el matí
que el plor serà d'alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.

Cap a la independència i el socialisme.

L’insostenibilitat de l’actual model urbanístic promogut des dels nostres ajuntaments als diferents pobles de la comarca com és el cas del Coto Català a Llíria, o el de Porxinos a Riba-Roja; una xarxa educativa precària basada en el negoci dels barracons fins al punt de trobar “instituts” sencers formats únicament per aquestes aules prefabricades com és el cas de l’IES Laurona; una xarxa deficient i, a cops, inexistents, de transports públics; un hospital que cada dia pareix més llunyà i que ja no podrà abastir les necessitats de les comarques del Camp de Túria, Serrans i del Racó d’Ademús; la marginació sistemàtica de la cultura i la llengua catalanes a les nostres viles i l’inexistència d’una alternativa real d’oci per als i les joves de la comarca; l’actual model de societat patriarcal o el propi sistema capitalista que ens condueix cap a la precarietat; etc., tan sols són algunes de les problemàtiques a les quals hem de fer front cada dia els i les joves del Camp de Túria. Problemàtiques que han fet que siga necessari organitzar-se, amb l’Assemblea de Joves del Camp de Túria, per tal d’oferir una alternativa real als nostres pobles i, d’aquesta manera, construir l’alternativa nacional: els Països Catalans.

És per això perquè, aquest dissabte 6 de juny, l’Assemblea de Joves del Camp de Túria ha organitzat una xerrada amb Pepe Ruiz, col·laborador en Radio Habana durant l’estiu de 2008, qui ens contarà les seues experiències durant la seua estança a Cuba per, en acabar, passar el vídeo de “Diario de una motocicleta” de Walter Salles.

A les 18h. al Casal Jaume I de Llíria (Av. Dels Furs 17).

Organitza’t i lluita.

ajcampdeturia@gmail.com

www,ajcampdeturia.ppcc.cat

Freda... doncs sense pensar-s'ho.

Tornant de Tarongers a les 11 del matí, hui havíem decidit parar abans d’arribar a casa. Sol, arena, aigua, temperatura òptima i bona companyia. Xicotets plaers que fan més suportable el dia a dia en una cituat com València. I és que com ja he dit un bon grapat de vegades, no hi ha res com el Cabanyal. I com no, un bon matí de platja no podia quedar-se sense bany, el primer de l’any. Un bany atrevit en què desafiar encara l’aigua freda però que, al mateix temps, et deixava cada pam d’aigua per tu soles. Però un bon dia no pot acabar ahí sinó que, després d’una bona sessió de xarreta a tres bandes d’aquelles que de ja fa temps no en feiem i, més tard, d’apunts sobre el Dret preromà, encara ens quedava per gaudir un bon berenar d’orxata i fartons a una plaça qualsevol. Una plaça entre carrerons estrets i cases velles on trobar-se amb els veïns i veïnes prenent la fresca.

Sí, potser siga un dia qualsevol.
Però ha estat un bon dia.

De gener a juny...

Com era d’esperar, ha arribat el moment en què aquestes horetes de més de son de què gaudíem cada dia es transformaren en paraules i definicions: perquè “el negoci jurídic és l’acte d’autonomia privada de contingut preceptiu amb reconeixement i tutela per part de l’Ordre Jurídic”. Son les paraules concretes que ens calen i que no tenen cap altra finalitat que confondre i recordar-te que saps el què vols dir. Son paraules que no fan sinó que es repetisquen les expectatives, i potser també les lamentacions d’allò que (no) hem fet, del que ens espera i del que deixem de banda; que ja tinguérem per regal de reis aquest Nadal, encara que sempre amb alguna que altra novetat i circumstàncies diferents. Un regal que a primera vista pot semblar no tindre massa trellat, és lògic, però que en realitat guarda el seu ordre dins d’aquest caos de continguts i matèria. Perquè és això el que ens cal per tal de situar-nos davant muntanyes d’apunts i llibres i per poder fer front a la incertesa de no saber ben bé què fer amb tots ells durant aquest mes de juny. Ara falta trobar-lo; solament cal deixar passar el temps.

I encara que parega mentida, hui no pretenia parlar ni de llibres ni d’apunts, però és que és primavera i sempre em tornen cançons gairebé oblidades.