Per principis i per respecte...

I és que això era ja el que em faltava per veure. No és prou en saber que tens unes dues hores de viatge per anar a casa quan, amb cotxe, no hi ha ni mitja hora; gairebé dos hores en uns combois que fan pena i que, quan plou, tenen goteres; en saber que si es donara el cas que perds el metro t’hauràs d’esperar 40 minuts més en una estació oberta on fa fred i ni tan sols hi ha lavabos ni bancs suficients per tots els i les usuàries; en saber que estàs fent ús d’un servei que cada dos per tres acaba avariant-se fent-te perdre encara, com si ja no fora suficient, més temps del que ja es perd; o en saber que el viatge d’anada (solament l’anada!) et va a costar uns 2’60€ -recordem que metrovalencia és el metro més car de tot l’Estat-, 2’60€ per tota eixa precarietat! Però ja no solament això, sinó que damunt, FGV té la barra de ficar en cada porta un anunci de propaganda dient que “per principis i per respecte a la resta dels viatgers, jo sí pague el bitllet” afegint que amb el bitllet mensual el viatge t’ix a 0’23€ si fas 4 viatge al dia!

I jo em dic, però tindran barra? Encara es pensaran que els i les usuàries que no tenim més remei que fer-ne ús, ens apeteix passar-se una mitjana de 6h diàries passejant-se amb i per les meravelloses instal·lacions de metrovalencia perquè el viatge ens isca a 0'23€! Amb metrovalencia! Servei de transport públic en què el passat 3 de juliol de 2006 moriren 43 persones i n’hi hagueren 46 de ferides! A més, per principis i per respecte? Jo per principis i per respecte entenc que el transport públic ha de ser gratuït i de qualitat; això que podríem anomenar incentius per aquests transports més respectuosos amb el medi ambient (veus, això sí que serien principis i respecte). Però no senyors, per principis i per respecte i perquè així ho demana FGV, fiquem l’altra galta. Doncs no; jo, per principis i per respecte, NO PAGUE METROVALENCIA.

Geometria.

Aprofitant nous versos: “la vida dóna voltes, i dibuixa redolins”*. I és que si ara farà just un any que parlàvem amb termes purament econòmics amenitzats per la bona companyia, ara toca tractar les penes, presumpcions d’innocència o les psicopaties, dins les anomalies, com a causa d’inimputabilitat. Enguany, però, podem dir que els redolins de què parlàvem han canviat lleugerament el seu radi permetent-nos una major serenitat que, si més no, s’agraeix. Remarcar, això sí, que mai no m’ha agradat la geometria.

*Bolero, Joc d’emocions. Naia.

Viure amb un somriure.

No hi ha res com perdre’s una vegada més entre les carpetes plenes les fotografies, entre les entrades dels blogs, entre les xarxes socials o entre les penyores que hem anat arreplegant al llarg de l’any per anar recordant tot el que hem fet aquest darrer any. No hi ha res millor que això per veure que, gràcies a un bon grapat de gent, ha estat més que un bon any.

Mira si he vist meravelles...

Pont i dies de descans, ja es trobaven a faltar. Descans per, amb tranquil·litat, preparar aquesta setmana i mitja que ens manca fins Nadal. I sí, he dit bé: Nadal. Espanta pensar que aquell sopar que marcava el fi de curs semba que haja estat ahir; per no dir res de setembre, del concert d’obertura de curs, de totes les nits de ruta destroy* o de tantes vesprades ocupades per les què hem passat enguany. Per a totes aquestes últimes, totes les mesures de temps se’m fan massa amples i intel·ligibles. I és que amb aquell 31 de desembre per Ca Revolta a les esquenes, ja hem de pensar quin serà el què fer per aquest any.

*I precisament fou de camí a la ruta destroy de Godella quan el descobrí [Carles Dénia]; hui ha aparegut inesperadament. D’ençà, mira si he vist meravelles...

Va de cançons.

Va de cançons. cançons que ens animen i ens mostren tota una nit per davant; cançons que ens fiquen nostàlgics; cançons que ens retornen a moments concrets; cançons que ens recorden a persones; cançons que ens agrada sentir per relaxar-nos; cançons per a ballar; cançons de quan érem xicotets; Cançons que són molt més que cançons. Simplement, va de cançons.