Vos desitge el pitjor.

Sereu branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

Vos la dedique, com diria la Núria Cadenes, aquesta maledicció Ovidiana a tots els que hui heu fet que el Cabanyal siga un barri un poc més gris i mort. A totes les que ompliu de solars els nostres carrers enderrocant el que, com a valencians i valencianes, és nostre. A tots vosaltres, i també als vostres gossos que carreguen contra les pròpies veïnes del barri que no fan sinó defensar sa casa. Sincerament, vos desitge el pitjor.

Ho repetirem tantes vegades com calga: el Cabanyal és nostre i el volem sencer i viu.

I, per suposat, tingueu ben clar que qui sembra la misèria, recull la ràbia.

Primavera.

Reprendre vells camins que, si més no, sempre apeteix fer per aquestes dates. Arribar i trobar un grup amb les seues guitarres i castanyoles ballant un conegut U. Xiquets i xiquetes menjant la mona, volant el catxirulo, botant a la corda… No cal dir que aquells que també ho han estat, de xiquets i xiquetes, també s’en recorden de jugar com qui més. Amics, amigues, famíles, parelles, gosos… bon temps. I tot després d’una setmana que res té d’envejar. Què més podríem dir?

Res i tot.

Estoy camino de la vida entera… sempre ha estat així, és el nostre juguem a viure particular, no hi ha res d’especial. Després d’aquest darrer mes, ja era hora, tot torna al seu lloc: temps per estudiar, temps per debatre, temps per mi, temps per tot. És inevitable, tanmateix, fer l’equació entre esforços i resultats de totes les hores que hem gastat en una cosa i altra i hem de dir que, tot plegat, sí, ha pagat la pena. I no m’estic limitant a res en especial, ni molt menys; això és l’últim que voldria. Allò que hem vull preguntar, però, és si realment he sabut aprofitar-ho com calia o si, per contra, n’he deixat passar més d’una i, si ha estat així, de quina manera aconseguir allò que vull. Potser cal passar pàgina o potser tornar enrere. Perquè parlar és molt fàcil, i més encara imaginar com haurien de ser les coses i què hauríem de fer al respecte; però a l’hora de la veritat les coses canvien. Aquest és el matís. Parle, principalment, de coses que no saps com poden –o millor, com fer-les- esdevenir però que, tanmateix, vols que esdevinguen. Saps quins han estat els teus referents, la qüestió és com ser-ho tu pels demés. Confiança? En tot cas, tot comença en un mateix. I de tot açò no espere que s’entenga gran cosa; com ja he dit, no m’estic limitant a res en especial. Simplement són reflexions.

Serà un mes que durarà anys.

D'artistes, cantautors, poetes, actors... n'hi ha molts, però pocs com ell.

Serà un dia que durarà anys.
Ovidi Montllor.

Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.

Serà blava i tranquil.la la mar.
Serà espessa i verda la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor

No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.

El Cabanyal és nostre i el volem sencer i viu.

Entre els carrers de cases modernistes i amb la brisa de la mar de fons, hui milers de persones cridàvem que el Cabanyal és nostre i el volem sencer i viu.