dimarts, 27 d’octubre de 2009

... Amb la certesa d'anar bé.


Com solia dir algú: "paciència i bones paraules". Més que bones, ara potser diria precises i decidides. Perquè no quede. Precisió per tal de dir-ho i fer-ho tot de la manera més justa i clara possible. Decisió, perquè ja es sap, mai sobra. I és que bàsicament el dia a dia és això: la incertesa entre la rutina marcada, l’inexperiència front la poca veterania que puguem arribar a tindre o, simplement, la indecisió i els dubtes que se’ns plantegen i que intentem amagar entre el nostre què fer setmana rere setmana. Un què fer on trobar el recolzament per seguir el nostre camí sempre endavant perquè, encara que no ho parega, sempre en trobarem, de traves, per tot arreu. Traves segurament no massa grans, potser tampoc no els done l’importància que puguen tindre realment, però ho preferisc així.




Em referisc a alguna que altra decepció, coses que no t’esperaves que foren així, alguna que altra expectativa frustrada, el treball dia a dia sense obtenir cap resultat clar –sobretot a curt termini-, la impotència sobre algun que altre assumpte o alguna desil·lusió, tan sols són alguns dels exemples que podria enumerar. Però no oblidem; parlem del dia a dia, i d’igual manera -i afortunadament- també tenim on contraposar totes aquestes coses. Cal tenir-ho clar. Són -ara- motivacions, amics i amigues, l’insignificant fet de rebre un missatge al mòbil d’una persona inesperada, els estudis, la família, el teu propi lloc –tu mateix-, un bon pla per una vesprada d’octubre o, simplement, algunes que altres esperances que, al cap i a la fi, diuen que sempre és l’últim que es perd.


1 comentari:

Marina ha dit...

Ixe "algú" que exigia "paciència i bones paraules" és la mare carabassera, Pacs! No oblides tal referència a la meua persona, fes el favor! xDDD
Quanta raó, fill. Podríeu quedar-vos divendres i anar al soparet de l'Andana tots, en família, per això de l'amistat i les vesprades i nits de tardor que tant necessitem per a anar fent : )