dimarts, 23 de desembre del 2008

¿Y qué se le dice a la gente que llora?

Juguem a ser antropòlegs.

Diuen que una de les coses més importants en una persona és la confiança (estima) que puga arribar a tindre en ell mateix. Amb confiança –i un poc de cara- es pot arribar a aconseguir allò que es vol i, en definitiva, a sentir-se bé amb un mateix. Ara bé, trobe que per a aconseguir-ho cal alguna cosa més que confiança, i açò és, entre d’altres, coherència.

Al meu parer, per a tindre el que anomenen “una consciència tranquil•la” s’ha de ser totalment coherent amb la forma de pensar i la d’actuar doncs, sinó, un no fa altra cosa que maltractar-se. Però s’ha de tindre en compte que pot donar-se el cas que no siguem coherents amb nosaltres mateixos i que preferim, en certa manera, maltractar-nos a favor d’alguna altra cosa que estimes (creus) que, al cap i a la fi, és el que vols per damunt de tot.

I és aleshores -quan es deixa de ser coherent, quan es prefereix confiar amb els altres que amb un mateix- quan els ànims malviuen pel terra i quan, més que mai, es necessita que algú et regale tota la confiança que ja no et tens.

Simplement cal algú que et diga no llores.

dilluns, 8 de desembre del 2008

I s'horabaixa la deixam passar...

Davant les acumulacions escrites d’un centenar de papers on trobem la informació necessària per respondre al pròxim examen al que haurem de fer front, sempre hem d’acabar estirats al sofà i encarats cap a la televisió; això sí, solament per veure un capítol més –l’últim, diem-. Bé, un ratet per distreure’ns tampoc no està malament, podem dir, però, la qüestió és que aquest ratet no és sinó el principi d’un llarg dia que ens espera en què farem les coses menys inesperades.


Inesperades, per què? Doncs perquè segurament, si no tinguérem feina per fer, ben segur que mai no haguérem pensat en elles: donar de menjar al gos i als peixos, regar les plantes, preparar algun dinar no congelat, escriure un nou article per al bloc i, fins i tot, creure imprescindible netejar i arreplegar l’habitació perquè mai mai havia estat tan desastrada.


En definitiva, i al final, ens toca anar a corre-cuita per intentar aprendre i comprendre tots i cadascuna d’aquest centenar de fulles que s’havien acumulat i que tant havíem observat durant aquests dies que havíem estat tan ocupats. A contrarellotge. En definitiva, la mateixa cançó de sempre.


Serietat? Poca, però del que estic segur és que difícilment aconseguirem canviar-ho.



dijous, 4 de desembre del 2008

No estem de festa

Per molt que les autoritats universitàries vulguen, tal i com podíem llegir a un dels campaments anti-Bolonia de la UV, els estudiants no estem de festa. I és que després que les tancades s’hagen estès a tots els campus, i a universitats com la de Barcelona, l’Autònoma de Barcelona, la Complutense de Madrid, o la d’Alacant entre d’altres; i després que 15000 estudiants isqueren al carrer per demanar la paralització del procés de Bolonya per tal de poder obrir un procés de debat, sembla que l’equip de govern de la Universitat València –i de totes les universitats de l’Estat en general- ha optat per desqualificar el moviment estudiantil.

Primerament optaren per omplir la web de la universitat i els correus dels alumnes amb propaganda a favor de l’EEES, tot contradient la informació que Felipe Petriz, director general d’universitats, respongué a una entrevista feta per El Mundo on afirmava que els fons privats en la universitat “ya participan mucho, pero deben entrar más”, o “hay que hacer que las empresas entren en la universidad”, cosa que, recordem, contradiu el que aquest respongué als estudiants després d’impedir la celebració d’una conferència convocada per l’ANECA, i també a les respostes donades pel rector, Francisco Tomàs, en el debat púbic.


D’altra banda cal parlar sobre aquesta darrera setmana d’eleccions. El passat divendres 21 de novembre se’ns manà un comunicat exigint la desmuntada de tots els campaments, donant-nos temps fins dilluns a les 9 del matí. Així mateix, l’equip rectoral ordenà a les forces de seguretat de la universitat, aprofitant que els alumnes no s’hi trobaven el cap de setmana, desmuntar tots els campaments dissabte de matí, incomplint els terminis que ell mateix havia establert. És d’important rellevància el fet que en aquests desmantellaments desaparegueren els fulls on s’havien arreplegat unes 10000 signatures d’alumnes, professors i fins i tot degans, a favor de la paralització del procés i la celebració d’un referèndum. Curiosament aquests papers aparegueren quan les assemblees amenaçaren en denunciar a l’equip de govern per aquests fets.



Però açò no s’acabà ahí, ni molt menys. Com hem dit, començava la setmana d’eleccions i, tenint en compte que moltes de les assemblees es presentaven a eleccions de junta i claustre, el rector amenaçà d’impugnar les seues candidatures si continuaven acampats, per la qual cosa s’aturaren (fins a la fi d’eleccions) els tancaments de les facultats de Blasco Ibañez. Pel que fa a Tarongers, on l’assemblea havia decidit no presentar-se a eleccions i per la qual cosa decidiren continuar amb el tancament, les amenaces anaren més enllà d’impugnar les llistes de les assemblees i s’amenaçà d’impugnar als sindicats que els donaren suport –SEPC, BEA i Acontracorrent- buscant que aquests els el retiraren i, d’aquesta manera, dividir l’assemblea. Però res d’açò no succeí.


Dimecres 26 de novembre hi havia previst la celebració del consell de govern, i les assemblees decidiren acudir per participar-hi. Tanmateix, les portes del rectorat es trobaven tancades – impedint també l’entrada a tots els estudiants que volgueren presentar al·legacions als nous plans d’estudi, doncs aquella era la data límitit-. Finalment, els estudiants pogueren accedir a la sala on es celebrava la reunió i exposaren les seues demandes. Posteriorment el rector els convidà a abandonar la sala, però els alumnes volien participar directament. Davant açò el degà de dret, Carlos Alfonso, s’alçà i cridà que a la seua facultat “no hi anava a haver eleccions doncs encara hi tenia tendes”. El rector suspengué el Consell de Govern.


A aquestes declaracions del degà s’oposà la junta electoral, doncs com aquesta expressà, l’acampada no interferia en el procés electoral. Però Carlos Alfonso no tingué prou en una vegada, que al dia següent, dia de votacions, de bon matí amenaçà a l’assemblea en cridar a la policia si no desallotjava la facultat doncs deia, que el campament interferia en el dret de vot, cosa que fou negada una altra vegada pel president de la junta electoral, per la qual cosa el rector hagué d’accedir a que l’assemblea es quedara.


Però ací no acabà la història el dijous. Sinó que per la nit el rector de la facultat de Dret, Carlos Alfonso, decidí cridar a les forces de seguretat per tal que identificaren a tots els estudiants que estaven en l’acampada. Els estudiants proposaren mostrar el carnet d’universitaris per fer veure que eren alumnes de la universitat, ja que temien ser col·locats en alguna llista negra de l’equip rectoral, proposta que se’ls negà. Arran d’açò, l’assemblea decidí eixir al carrer per tal de discutir sense la pressió policial. Només eixir, els membres de seguretat de la universitat tancaren totes les portes impedint-los l’entrada a l’edifici. Per aquesta raó els estudiants es concentraren davant la porta per intentar entrar de nou.


Fou aquesta posició de l’assemblea la que fou aprofitada pel degà, per acusar als estudiants de segrestar 7 professors que es trobaven dins l’edifici degut a que acabaven el recompte electoral quan, en realitat, en cap moment s’impedí l’eixida del centre a cap professor ni treballador –qualsevol que conega l’edifici sap que hi ha moltes més de dos eixides d’emergència per les que es pot eixir-, sinó que el que s’impedí fou l’entrada a l’edifici –recordem, públic- a l’assemblea, que intentava tornar al campament on tenien totes les seues pertinences.


Davant tots aquests fets solament em queda denunciar l’intent visible de criminalitzar i desprestigiar el moviment estudiantil que es mostra clarament crític amb l’EEES per part de l’equip de govern de la Universitat de València; i cridar que, tal i com podem observar en els resultats del procés electoral – els col·lectius que s’oposen a Bolonya han obtingut 39 dels 75 claustrals, i una majoria quasi absoluta a junta com l'obtenció de 10 dels 11 juntals als que s’aspirava en Filologia, Traducció i Comunicació-; o com podem observar en els 15000 manifestants el passat 20 de novembre, la comunitat estudiantil està totalment en contra que continue el procés de privatització de la universitat pública.


I és que, tal i com manifestaren els 5 rectors de les universitats on més visible és aquest moviment a Cristina Garmienda, ministra de ciència, en una carta confidencial, l’oposició a Bolonya té una “dimensió estatal i, per tant, no confiem en que vaja a desaparèixer, sinó que esperem una recrudescència” a més que “aquest sentiment anti-Bolonia s’ha estès a altres capes de la societat com als instituts, als professors i a les famílies”.


Des del meu punt de vista, pense que ja és hora de deixar de fer oïts sords, aturar l’EEES, i començar un diàleg obert amb la comunitat universitària i, en definitiva, amb la societat, que no vol avançar cap a una Europa del capital on es done prioritat als fons privats per tal de tindre una major competitivitat amb els Estats Units i el Japó –recordar també la directiva de les 65 hores, la directiva Bolkestein o la directiva del Retorn que no són, sinó, l’altra cara de la mateixa moneda, i aquesta és que Europa ha de convertir-se en “l’economia més competitiva i dinàmica del món, basada en el coneixement, abans de 2010” (Cimera de Lisboa),. La qüestió és, a quin preu? -.


Per tot açò: Aturem Bolonya.

Els estudiants diuen no a l'EEES

Breu explicació dels successos ocorreguts a la UV.

Fa gairebé un mes que els estudiants de la Universitat de València començaren a mobilitzar-se per tal d’oposar-se al nou procés de convergència europea conegut com el pla Bolonia o Espai Europeu d’Educació Superior. Foren els estudiants de filosofia els que, després de reunir-se en assemblea, decidiren començar a tancar-se en la seua facultat. Un mes després, podem veure les facultats de filologia, història, medicina, dret, psicologia, magisteri... totes les facultats i Campus, des de Burjassot fins a Tarongers, ocupats pels estudiants en protesta contra el nou pla educatiu.

Els alumnes s’oposen a la imminent privatització de l’educació que suposaria el procés de convergència, promogut per la Organització Mundial del Comerç, i que té com a data límit d’aplicació el 2010. Entre d’altres característiques, aquest nou pla fa que les actuals llicenciatures passen a dividir-se en graus i postgraus, amb un augment del preu de la matrícula molt superior als preus actuals; cosa que obligaria a la creació de les anomenades beques préstec, que no fan sinó hipotecar a l’estudiant en els seus anys de carrera. A més, també és important la creació de la figura de l’estudiant a temps complet (40h. setmanals) que impedeix la compatibilitat entre treballs i estudis tant necessaris per a alguns estudiants.

Front a aquesta situació els estudiants demanen la celebració d’un referèndum vinculant per tal que la comunitat universitària, atès que la seua veu no ha contat a l’hora d’elaborar el procés, mostre el seu posicionament. A més, es demana que el rector, Francisco Tomás, s’hi posicione en contra tal y com feu Carlos Berzosa, rector de la Universidad Complutense de Madrid. També es demana la paralització del procés fins que aquest siga debatut amb la comunitat universitària, la qual cal no deixar de banda sinó que ha de participar en el procés d’elaboració del nou espai de convergència.

Amb aquestes finalitats uns 500 estudiants ocuparen la seu del rectorat per tal de fer que el rector paralitzara el procés de Bolonia a la UV, convocara un referèndum i concedira un debat públic a la comunitat universitària. Fou a aquesta última demanda a la qual accedí l’equip de rectorat, convocant a un debat públic el passat dimecres 5 de novembre. La participació a aquest debat, celebrat en l’aula magna de Filosofia i Ciències de l’Educació, desbordà tota previsió de l’equip de rectorat, omplint l’aula magna de gom a gom i obligant a l’habilitació de quatre aules més a la mateixa facultat degut a que, una gran quantitat d’alumnes i professors no pogueren accedir-hi. També s’habilitaren espais a les demés facultats per tal que els alumnes pogueren veure el debat en directe.


L’èxit de la convocatòria fou una demostració de la preocupació que hi ha entre els alumnes per la implantació nou pla educatiu així com de l’oposició dels estudiants a l’aplicació d’aquest procés. En el debat participaren representants de les assemblees d’estudiants, així com l’equip de rectorat. Els estudiants presentaren les seues preocupacions pel que fa la participació de les empreses en el desenvolupament acadèmic, l’augment del preu de matrícula, la reducció de matèries i contingut –desapareix l’assignatura d’història del País Valencià, entre d’altres, a més d’una gran reducció de les matèries optatives hui ofertes-, el perill que corren les carreres d’humanitats degut als interessos econòmics i empresarials –recordem que es volgué eliminar filologia catalana i història de l’art-, etc.

Per la seua banda el rector es mostrà d’acord amb alguns dels punts del manifest però, tanmateix, es mostrà favorable al procés de convergència europea i s’oposà a la possibilitat de celebrar un referèndum negant, d’aquesta manera, que la comunitat universitària puga expressar la seua opinió. A més, el rector –així com també els diferents degans i deganes que hi havia- mostrà desconèixer certs punts dels plans d’estudi no podent respondre a alguna de les preguntes dels estudiants, a més d’ignorar la informació que, des dels mateixos deganats, es donava als estudiants i que provocava confusió entre l’alumnat. Davant d’aquests fets, els estudiants demanaren la dimissió del rector Francisco Tomás.

Arràn d’açò, el passat dijous 6 de novembre, els estudiants boicotejaren la celebració d’una reunió al Jardí Botànic organitzada pel DISE i l’ANECA –organisme que té com a finalitat aprovar o rebutjar les propostes dels nous plans d’estudi segons siguen viables- impedint-hi l’entrada durant més de dues hores als membres de l’ANECA, rectors, així com a Felipe Pétriz, director general d’universitats, el qual accedí a reunir-se amb els estudiants per atendre les seus demandes, entre les quals s’hi proposà la celebració d’un debat públic amb la comunitat universitària.

Les protestes universitàries, així com les ocupacions a les diferents facultats, continuaran fins la celebració d’un referèndum vinculant, a més es preveu una expansió de les protestes a diferents àmbits i universitats del País Valencià. A dia d’avui hi ha convocada una vaga i una manifestació a nivell europeu pel proper dia 20 de novembre a les 12:00h a l’avinguda Balsco Ibañez a l’altura de la Facultat de Geografia i Història.

Vídeo informatiu. http://www.youtube.com/watch?v=k-qGlCopvbI

El "nou institut"

Es diu que experimentes un déjà vu quan sents que ja has viscut alguna cosa i que per això l’experiència present t’és familiar. Personalment és quelcom que m’ocorre des de ja fa més de 5 anys cada cop que escolte dir a algú la famosa frases de “el proper mes comencem”.


Una frase que s’ha convertit en una remor que no duu res més que unes simples paraules propagandístiques i electorals; solament cal escriure les paraules “nou institut” i “Llíria” a qualsevol cercador d’internet per adonar-se’n.


I és que ja són molts els anys que l’equip de govern va pregonant als quatre vents que es va a construir un nou institut amb què desapareixeran els barracons dels nostres centres educatius; un nou institut amb el qual deixaran d’existir les classes saturades d’alumnes; un nou institut on el jovent de Llíria i de la comarca podrà gaudir d’unes instal·lacions dignes i d’una educació pública de qualitat. Però de moment aquest nou institut ni és ni nou, ni institut, doncs simplement no hi és.


Tanmateix tot açò sembla importar ben poc a l’equip de govern de l’ajuntament doncs l’única cosa que ha fet ha estat col·locar un gran cartell on es pot llegir “ací el teu nou institut” -tan anhelat- i elaborar una maqueta del mateix perquè tots els alumnes del Camp de Túria puguem veure que l’ajuntament es preocupa per nosaltres i pel nostre futur.


He de dir, però, que de res no ens valen ni les maquetes ni les tanques propagandístiques. La realitat és que els alumnes del Camp de Túria – i desgraciadament també els de les altres escoles i instituts públics de la localitat- hem d’estudiar cada dia en uns barracons que semblen que van per a llarg i en un aulari que de poc es diferencia d’aquests.

Un aulari i uns barracons on fa fred; un aulari i uns barracons el terra dels quals tremola cada cop que algú fa un pas –ja ni parlem dels canvis de classe-; un aulari i uns barracons que certament et permeten escoltar totes i cadascuna de les converses dels companys de la classe del costat; un aulari amb escletxes a les parets per les quals pots observar el carrer.


Però bé, tots sabem que els nostres governants de vergonya, ni en tenen ni la coneixen, i que després de tots aquests anys els i les estudiants de Llíria encara estudiem en unes condicions ben precàries. Jo ja no veuré el nou institut però, no puc evitar preguntar-me quants anys hauran de passar perquè aquest passe d’una simple maqueta a l’institut que ens cal.


Un alumne de l'IES Camp de Túria