Primerament optaren per omplir la web de la universitat i els correus dels alumnes amb propaganda a favor de l’EEES, tot contradient la informació que Felipe Petriz, director general d’universitats, respongué a una entrevista feta per El Mundo on afirmava que els fons privats en la universitat “ya participan mucho, pero deben entrar más”, o “hay que hacer que las empresas entren en la universidad”, cosa que, recordem, contradiu el que aquest respongué als estudiants després d’impedir la celebració d’una conferència convocada per l’ANECA, i també a les respostes donades pel rector, Francisco Tomàs, en el debat púbic.
D’altra banda cal parlar sobre aquesta darrera setmana d’eleccions. El passat divendres 21 de novembre se’ns manà un comunicat exigint la desmuntada de tots els campaments, donant-nos temps fins dilluns a les 9 del matí. Així mateix, l’equip rectoral ordenà a les forces de seguretat de la universitat, aprofitant que els alumnes no s’hi trobaven el cap de setmana, desmuntar tots els campaments dissabte de matí, incomplint els terminis que ell mateix havia establert. És d’important rellevància el fet que en aquests desmantellaments desaparegueren els fulls on s’havien arreplegat unes 10000 signatures d’alumnes, professors i fins i tot degans, a favor de la paralització del procés i la celebració d’un referèndum. Curiosament aquests papers aparegueren quan les assemblees amenaçaren en denunciar a l’equip de govern per aquests fets.
Però açò no s’acabà ahí, ni molt menys. Com hem dit, començava la setmana d’eleccions i, tenint en compte que moltes de les assemblees es presentaven a eleccions de junta i claustre, el rector amenaçà d’impugnar les seues candidatures si continuaven acampats, per la qual cosa s’aturaren (fins a la fi d’eleccions) els tancaments de les facultats de Blasco Ibañez. Pel que fa a Tarongers, on l’assemblea havia decidit no presentar-se a eleccions i per la qual cosa decidiren continuar amb el tancament, les amenaces anaren més enllà d’impugnar les llistes de les assemblees i s’amenaçà d’impugnar als sindicats que els donaren suport –SEPC, BEA i Acontracorrent- buscant que aquests els el retiraren i, d’aquesta manera, dividir l’assemblea. Però res d’açò no succeí.
Dimecres 26 de novembre hi havia previst la celebració del consell de govern, i les assemblees decidiren acudir per participar-hi. Tanmateix, les portes del rectorat es trobaven tancades – impedint també l’entrada a tots els estudiants que volgueren presentar al·legacions als nous plans d’estudi, doncs aquella era la data límitit-. Finalment, els estudiants pogueren accedir a la sala on es celebrava la reunió i exposaren les seues demandes. Posteriorment el rector els convidà a abandonar la sala, però els alumnes volien participar directament. Davant açò el degà de dret, Carlos Alfonso, s’alçà i cridà que a la seua facultat “no hi anava a haver eleccions doncs encara hi tenia tendes”. El rector suspengué el Consell de Govern.
A aquestes declaracions del degà s’oposà la junta electoral, doncs com aquesta expressà, l’acampada no interferia en el procés electoral. Però Carlos Alfonso no tingué prou en una vegada, que al dia següent, dia de votacions, de bon matí amenaçà a l’assemblea en cridar a la policia si no desallotjava la facultat doncs deia, que el campament interferia en el dret de vot, cosa que fou negada una altra vegada pel president de la junta electoral, per la qual cosa el rector hagué d’accedir a que l’assemblea es quedara.
Però ací no acabà la història el dijous. Sinó que per la nit el rector de la facultat de Dret, Carlos Alfonso, decidí cridar a les forces de seguretat per tal que identificaren a tots els estudiants que estaven en l’acampada. Els estudiants proposaren mostrar el carnet d’universitaris per fer veure que eren alumnes de la universitat, ja que temien ser col·locats en alguna llista negra de l’equip rectoral, proposta que se’ls negà. Arran d’açò, l’assemblea decidí eixir al carrer per tal de discutir sense la pressió policial. Només eixir, els membres de seguretat de la universitat tancaren totes les portes impedint-los l’entrada a l’edifici. Per aquesta raó els estudiants es concentraren davant la porta per intentar entrar de nou.
Fou aquesta posició de l’assemblea la que fou aprofitada pel degà, per acusar als estudiants de segrestar 7 professors que es trobaven dins l’edifici degut a que acabaven el recompte electoral quan, en realitat, en cap moment s’impedí l’eixida del centre a cap professor ni treballador –qualsevol que conega l’edifici sap que hi ha moltes més de dos eixides d’emergència per les que es pot eixir-, sinó que el que s’impedí fou l’entrada a l’edifici –recordem, públic- a l’assemblea, que intentava tornar al campament on tenien totes les seues pertinences.
Davant tots aquests fets solament em queda denunciar l’intent visible de criminalitzar i desprestigiar el moviment estudiantil que es mostra clarament crític amb l’EEES per part de l’equip de govern de la Universitat de València; i cridar que, tal i com podem observar en els resultats del procés electoral – els col·lectius que s’oposen a Bolonya han obtingut 39 dels 75 claustrals, i una majoria quasi absoluta a junta com l'obtenció de 10 dels 11 juntals als que s’aspirava en Filologia, Traducció i Comunicació-; o com podem observar en els 15000 manifestants el passat 20 de novembre, la comunitat estudiantil està totalment en contra que continue el procés de privatització de la universitat pública.
I és que, tal i com manifestaren els 5 rectors de les universitats on més visible és aquest moviment a Cristina Garmienda, ministra de ciència, en una carta confidencial, l’oposició a Bolonya té una “dimensió estatal i, per tant, no confiem en que vaja a desaparèixer, sinó que esperem una recrudescència” a més que “aquest sentiment anti-Bolonia s’ha estès a altres capes de la societat com als instituts, als professors i a les famílies”.
Des del meu punt de vista, pense que ja és hora de deixar de fer oïts sords, aturar l’EEES, i començar un diàleg obert amb la comunitat universitària i, en definitiva, amb la societat, que no vol avançar cap a una Europa del capital on es done prioritat als fons privats per tal de tindre una major competitivitat amb els Estats Units i el Japó –recordar també la directiva de les 65 hores, la directiva Bolkestein o la directiva del Retorn que no són, sinó, l’altra cara de la mateixa moneda, i aquesta és que Europa ha de convertir-se en “l’economia més competitiva i dinàmica del món, basada en el coneixement, abans de 2010” (Cimera de Lisboa),. La qüestió és, a quin preu? -.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada