dimarts, 23 de desembre de 2008

¿Y qué se le dice a la gente que llora?

Juguem a ser antropòlegs.

Diuen que una de les coses més importants en una persona és la confiança (estima) que puga arribar a tindre en ell mateix. Amb confiança –i un poc de cara- es pot arribar a aconseguir allò que es vol i, en definitiva, a sentir-se bé amb un mateix. Ara bé, trobe que per a aconseguir-ho cal alguna cosa més que confiança, i açò és, entre d’altres, coherència.

Al meu parer, per a tindre el que anomenen “una consciència tranquil•la” s’ha de ser totalment coherent amb la forma de pensar i la d’actuar doncs, sinó, un no fa altra cosa que maltractar-se. Però s’ha de tindre en compte que pot donar-se el cas que no siguem coherents amb nosaltres mateixos i que preferim, en certa manera, maltractar-nos a favor d’alguna altra cosa que estimes (creus) que, al cap i a la fi, és el que vols per damunt de tot.

I és aleshores -quan es deixa de ser coherent, quan es prefereix confiar amb els altres que amb un mateix- quan els ànims malviuen pel terra i quan, més que mai, es necessita que algú et regale tota la confiança que ja no et tens.

Simplement cal algú que et diga no llores.

3 comentaris:

Marta ha dit...

Tu pel món dels blocs i jo sense saber-ho...T'aniré llegint, Paco! : D

marta ha dit...

ja saps tot el que pense.. i q tens tota la meua confiança, popop! :)

quines ganes tinc d'anar a un concert de cantecaaaaa!!

bon nadal i bones festes! :)

Marina ha dit...

la meua també la tens, paco!

canteca canteca

un beset, perso