Avui serem el món.

A l’abril, aigües mil; i sembla que així hem començant. Però entre gota i gota d’aigua continuen passant un munt de coses. Sota la finestra de la meua habitació sonen els tambors de la Setmana Santa Marinera; de la cuina m’arriba l’olor del sofregit que tindrem per sopar aquesta nit amb el pollastre al forn; els veïns de dalt es criden per anar a taula i arrastren les cadires; algú ha eixit de casa per tornar al poble; i jo ací, un dia 2, intentant ficar serietat i un poc més d’ordre al dia a dia. Ordre per organitzar-se i no deixar passar tantes hores mortes cada vesprada; i un poc de serietat per complir-ho. I és que em passaria dies i dies sense fer res, solament xerrant amb els de sempre, submergint-me pels records que ixen a la superfície per alguna que altra circumstància, o pensant en allò que faré o allò que m’agradaria fer. Però més enllà del passat i del futur que puguen ocupar el meu present hi ha, precisament, això, el present. I he de dir que m’agrada el que tinc i el que faig, i això em fa feliç; però vull més; perquè encara que ho haguera deixat un poc de banda, sempre he estat exigent i inconformista, i això no canvia. El que em pregunte ara és si tot açò té alguna cosa a veure amb què hui siga, precisament, hui.