Freda... doncs sense pensar-s'ho.

Tornant de Tarongers a les 11 del matí, hui havíem decidit parar abans d’arribar a casa. Sol, arena, aigua, temperatura òptima i bona companyia. Xicotets plaers que fan més suportable el dia a dia en una cituat com València. I és que com ja he dit un bon grapat de vegades, no hi ha res com el Cabanyal. I com no, un bon matí de platja no podia quedar-se sense bany, el primer de l’any. Un bany atrevit en què desafiar encara l’aigua freda però que, al mateix temps, et deixava cada pam d’aigua per tu soles. Però un bon dia no pot acabar ahí sinó que, després d’una bona sessió de xarreta a tres bandes d’aquelles que de ja fa temps no en feiem i, més tard, d’apunts sobre el Dret preromà, encara ens quedava per gaudir un bon berenar d’orxata i fartons a una plaça qualsevol. Una plaça entre carrerons estrets i cases velles on trobar-se amb els veïns i veïnes prenent la fresca.

Sí, potser siga un dia qualsevol.
Però ha estat un bon dia.

De gener a juny...

Com era d’esperar, ha arribat el moment en què aquestes horetes de més de son de què gaudíem cada dia es transformaren en paraules i definicions: perquè “el negoci jurídic és l’acte d’autonomia privada de contingut preceptiu amb reconeixement i tutela per part de l’Ordre Jurídic”. Son les paraules concretes que ens calen i que no tenen cap altra finalitat que confondre i recordar-te que saps el què vols dir. Son paraules que no fan sinó que es repetisquen les expectatives, i potser també les lamentacions d’allò que (no) hem fet, del que ens espera i del que deixem de banda; que ja tinguérem per regal de reis aquest Nadal, encara que sempre amb alguna que altra novetat i circumstàncies diferents. Un regal que a primera vista pot semblar no tindre massa trellat, és lògic, però que en realitat guarda el seu ordre dins d’aquest caos de continguts i matèria. Perquè és això el que ens cal per tal de situar-nos davant muntanyes d’apunts i llibres i per poder fer front a la incertesa de no saber ben bé què fer amb tots ells durant aquest mes de juny. Ara falta trobar-lo; solament cal deixar passar el temps.

I encara que parega mentida, hui no pretenia parlar ni de llibres ni d’apunts, però és que és primavera i sempre em tornen cançons gairebé oblidades.

Enderrocant tradicions

“Els moros tenien minarets, des dels quals alçaven les seus oracions. Els cristians que els succeïren en el domini de la ciutat convertiren els minarets en miramars. Els feia falta de tant en tant adorar la seua bella naturalesa (…). Als valencians els agradava contemplar la seua mar, no perdre-la de vista, i per això construïen aquests miradors als què anomenaven Miramar. Una porteta del porxo comunicava amb el terrat, i al centre d’aquest s’alçava el Miramar. Es pujava per una escaleta de tisora. Primer et trobaves amb una habitació quadrada, amb finestres als quatre vents. Allí sovint s’hi guardaven unes ulleres de llarga vista plegables (…). Què gustosament s’assaboria València des d’aquells miramars!”

Teodor Llorent.

Sembla mentida que cada vegada més haguem de referir-nos als nostres poetes, escriptors o pintors per poder conèixer la nostra cultura i la manera de viure de les nostres avies i besavis. I és que sí, a aquest ritme seran ells l’únic punt de referència que ens permeta conèixer les nostres arrels i les nostres tradicions.

Em referisc al Cabanyal: poblat mariner de tradició pesquera; poblat amb platges que serviren d’inspiració a pintors com Sorolla; un poble amb història pròpia; un barri de llargs carrers farcits d’una arquitectura modernista única... una arquitectura en perill d’extinció gràcies a la complicitat del govern de la ciutat amb les empreses constructores.

I és que el Pla del Cabanyal, amb el projecte de prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez, està destruint un dels pocs barris amb més història i tradició de la ciutat de València, i ara, concretament, és l’hora dels miramar. Dels cinc que se’n conservaven, l’Ajuntament ja n’ha derruït dos: el de la Ferreteria Blasco i, aquesta setmana passada, el del Forn de l’Estrella.

Construïm noves grans avingudes, construïm...