Nous Graus contra la universitat pública.

Ciències de l’Activitat Física i l’Esport; Fisioteràpia; Psicologia; Biologia; Bioquímica i Biomedicina; Biotecnologia; Ciències Ambientals; Geografia i Medi Ambient; Història; Història de l’Art; Informació i Documentació; Educació Social; Filosofia; Pedagogia; Mestre en Educació Infantil; Mestre en Educació Primària; Comunicació Audiovisual; Periodisme; Relacions Laborals i Recursos Humans; i Treball Social.

Aquestes són els 23 nous Graus que el Consell de Govern de la UV ha aprovat aquest dijous. Ha estat en una reunió a la que han acudit un centenar d’estudiants, convocats per les diferents assemblees, per tal de protestar contra la reforma cap a l’Espai Europeu d’Educació Superior. I és que des de la Universitat no s’ha deixat de fer oïts sords a totes les demandes d’obrir un espai de debat respecte als nous plans d’estudis, així com a les diverses al•legacions que s’hi presentaren.

Davant d’açò, i front la ineficàcia dels organs de representació de la UV, els i les estudiants han decidit interrompre en el Consell de Govern, per la qual cosa Francisco Tomás, rector de la Universitat, ha suspés la reunió i ha amenaçat els estudiants en prendre mesures contra tots els qui hi estaven implicats. Amenaces a les quals, cal recordar, precedeix la detenció de dos estudiants el passat mes de desembre. En eixir de l’edifici del rectorat, una trentena dels estudiants que s’hi arreplegaven, han estat identificats per la Policia Nacional.

Un cop els estudiants havien marxat, el Rector ha convocat una nova reunió a l’edifici de La Nau sense avisar als estudiants crítics amb l’EEES que formen part del mateix Consell de Govern, aprovant, finalment, els 23 graus abans esmentats. Així, una vegada més, la Universitat de València mostra els tant proclamats “valors democràtics” que diu trobar a faltar en els estudiants dissidents amb el Porcès de Bolonya i torna a intentar criminalitzar el moviment estudiantil.

Defensar la terra no és cap delicte.

Encara que puga pareixer mentida encara hui dia hem d’aguantar judicis contra aquells que defensen la seua terra i la seua cultura. Judicis com el que es celebrava hui contra Vicent Martí i quatre membres més de la Plataforma Salvem l’horta d’Alboraia, acusats d’alteració de l’ordre públic per Manuel Álvaro, alcalde d’aquesta localitat, després que en un plenari celebrat el desembre de 2005, desplegaren una pancarta com a mostra de rebuig al pla que pretenia construir un centre comercial i que destruiria gran part de l’horta d’Alboraia. Un acte que els pot costar 6000€ de multa a cadascú.

I és que sembla que aquesta, la via de la repressió, és l´única resposta d’aquells que s’encaboten en cimentar el nostre país de dalt a baix: el Xuquer, Porxinos, la platja de Xàbia, el Coto-Català, la serra de Fontcalent, la Punta, l’horta de València… amb camps de golf, hotels, urbanitzacions de luxe, centres comercials… Però tanmateix, i per molt que vulguen, nosaltres tenim ben clar que els qui haurien de fer fer front a un juí no són ni Vicent Martí ni cap altra persona que lluite per defensar el nostre territori, sinó tots aquells que no fan sinó destruir-lo. Perquè tenim ben clar que defensar la terra no és cap delicte.

A falta de temps...

M'aclame a tu

M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.

Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.

Seras confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.

Escoltar

Vicent Andrés Estellés

Amb la mare carabassera, amb el pare carabassó.

- Jo tinc una carabassera que, regant-la i femant-la, em fa cinc carabasses.
- Com cinc carabasses?
- Què quantes?
- Dues carabasses!

I, per fi, tenim ací a les dues carabasses: a la mare i al pare; un pare i una mare que no són ni mares ni pares, ni dona ni home, ni tampoc amants; la marecarabassera i el parecarabassó si són alguna cosa és dos grans elements que es conegueren pegant bacs en forma d'home daurat i hipèrbole de sí mateixa pels carrers de Benimaclet on, des d'aleshores, cada dia que toca jugar una partida, la mare carabassera continua repartint totes les penyores que ha anat arreplegant: nassos de tots els colors inimaginables, antifaços qual vol transatlàntic, pinyes... Estigueu atents, no siga que del no res, escolteu el seu:

- De qui és esta penyora?
- Meua servidora.
- Què demanes per ella?
- Un poquet més i un poquet menys.
- Pues fes...


I, d'esta forma, mare carabassera i pare carabassó van arrastrant i alimentant a unes quantes carabasses. Què bones!

http://marecarabassera.blogspot.com/
http://parecarabasso.blogspot.com/

Any nou, vida nova.

Diu la dita: any nou, vida nova; però no, aquest no és el meu cas. Pense que puc fer una bona valoració del 2008, any que potser puc descriure com aquell en què he viscut el major nombre de canvis; aquell que començà en Benifairó de la Valldigna, al Festivern, amb tots aquelles persones tan especials.

Un any en què, amb el batxiller, he deixat molta gent enrere, i en el qual m’he ficat a prova amb el selectiu i el carnet de cotxe –i ben content amb els resultats, no és per menys-. Un 2008 que també m’ha permès relaxar-me i gaudir de la terreta amb els meus amb les eixides amb bici per la comarca i amb els concerts com el Festiu, de Rapsodes, Extremo, Orxata i bé, sí, també amb els “clàssics”.

Un any en què també he obtingut la majoria d’edat i he fet un gir de 160º en la meua vida gràcies al que suposa començar la Universitat amb la doble llicenciatura de Dret i Ciències Polítiques i viure a València amb les millors companyes que podia tindre. Un gir al que es suma una major implicació social: acampades contra Bolonya, manifestacions del dia de la dona, 25 d’abril, 9 d’octubre, 31 de desembre, etc.; acompanyat d’un munt de noves persones que han entrat en la meua vida: companys de classe, militància, de festa nocturna, d’ocupacions de cases...

Cal no oblidar a la gent de sempre, la del poble, que, encara que una mica més distants per les circumstàncies, continuen estant ahí com sempre. I especialment, cal no oblidar aquella persona amb qui ho compartisc tot des de ja fa poc més de 17 mesos; aquella persona qui m’ha regalat magnífics moments que espere continuar compartint.

Bé, sí, d’acord, també he tingut algun que altre baixò moral i algun que altre desànim, però res massa important comparat amb tota la resta. És per això perquè no vull fer vida nova, i vull continuar amb aquesta: la meua, la que he triat; i pel que el 2009 se’m presenta com un bon any amb nous reptes a superar, dubtes a resoldre i molts bons moments a compartir amb els que ja han esdevingut “els de sempre” i amb els que encara queden per vindre.