diumenge, 15 de març de 2009

Dels meus jardins porteu les millors flors.

Dues hores amb metro donen molt què pensar i recordar. Allí assegut he aplegat a la conclusió que el record més antic que tinc és aquell en què estava jo gitat al “carro”, en el menjador, amb tu al costat vigilant que fera la migdiada, mentre de fons s’escoltava la sintonia que donava pas a l’informe sobre els preus de les fruites i hortalisses a Canal 9. Sí, certament no en recorde cap altre d’anterior. Després en venen molts altres, com aquell en què estem jo i els meus cosins amagant-se sota la taula per tal que no ens arreares alguna que altra espardenyà d'esprés d'haver fet alguna trastà -igual com els feies a mon pare i mos tios i ties-; a tu preparant-me el berenar en aquella cuina xicoteta abans de deixar-me anar a jugar a la plaça; els llargs matins anant de la peixateria al forn, passant per la carnicería de Ca Bomba, el mercat o el supermercat; tantes i tantes xarrades; o aquella complicitat que tenen totes les àvies amb els nets.

Però tot viatge s’acaba. Encara no havia començat a desfer-me la maleta, quan ha sonat el telèfon de ma mare. El que tinc clar, és que et trobaré moltíssim a faltar.

3 comentaris:

Maria. ha dit...

No he pogut evitar plorar (i no em fa vergonya reconèixer-ho) al llegir-te, Paco.

Ànim, xiquet. Em tens ací pel que vulgues.

m a r i a ha dit...

molts anims...

Benimelieta ha dit...

Ho senc moltíssim perla. Espere que estigues bé. Si necessites alguna cosa ja saps... un besot!