I s'horabaixa la deixam passar...

Davant les acumulacions escrites d’un centenar de papers on trobem la informació necessària per respondre al pròxim examen al que haurem de fer front, sempre hem d’acabar estirats al sofà i encarats cap a la televisió; això sí, solament per veure un capítol més –l’últim, diem-. Bé, un ratet per distreure’ns tampoc no està malament, podem dir, però, la qüestió és que aquest ratet no és sinó el principi d’un llarg dia que ens espera en què farem les coses menys inesperades.

Inesperades, per què? Doncs perquè segurament, si no tinguérem feina per fer, ben segur que mai no haguérem pensat en elles: donar de menjar al gos i als peixos, regar les plantes, preparar algun dinar no congelat, escriure un nou article per al bloc i, fins i tot, creure imprescindible netejar i arreplegar l’habitació perquè mai mai havia estat tan desastrada.

En definitiva, i al final, ens toca anar a corre-cuita per intentar aprendre i comprendre tots i cadascuna d’aquest centenar de fulles que s’havien acumulat i que tant havíem observat durant aquests dies que havíem estat tan ocupats. A contrarellotge. En definitiva, la mateixa cançó de sempre.

Serietat? Poca, però del que estic segur és que difícilment aconseguirem canviar-ho.