divendres, 20 de març del 2009

Sempre queda alguna cosa més que les cendres.


No sé si solament em passarà a mi, però després d’una setmana de festa sempre sol quedar-me un regust d’haver desaprofitat el temps i, sobretot, també aquell desfici típic dels diumenges. Però realment no he desaprofitat el temps, ni molt menys. He tornat al poble per gaudir d’aquelles coses que sempre es troben a faltar a la ciutat; veus a tota la gent amb qui feia temps no et trobaves; així com també, com no, passes més temps amb la família, que sempre acaba organitzant el ja típic dinar de Sant Josep amb tots els tios i ties i cosins i cosines; el típic dinar FAMILIAR en majúscules, vaja.


És en aquests dinars on et poses al dia sobre com els va a cadascú i què fan o tenen pensat fer. I ells, igual amb tu. És quan et pregunten com va el primer any de carrera i si t’agrada, o quan et comenten que t’han vist al diari a una manifestació contra Bolonya i quan et pregunten un poc més sobre el tema. Però realment ells ja tenen la seua opinió – ja coneixen el tema de sobres; sembla que, al cap i a la fi, tant de rebombori ha servit per alguna cosa- i certament puc dir que, encara que ideològicament puguem discrepar en la gran majoria de les coses, l’Espai Europeu d’Educació Superior n’és una excepció.


I no és d’estranyar que tota conversa sobre el Procés de Bolonya desenvoque, sense deixar de banda el contingut del mateix, en la manera en què s’està aplicant i com s’està responent a les protestes per part de les autoritats universitàries i governamentals: les continues negacions a celebrar un referèndum, la nul·la voluntat d’obrir un espai de debat més enllà de les unidireccionals campanyes propagandístiques, les intimidacions electorals, la nul·la democràcia que hi ha als òrgans de la universitat i la ineficàcia dels mateixos, les continues mentides i contradiccions, els desallotjaments, les detencions, les denuncies, les acusacions, les brutals càrregues policials a Barcelona o a Ciutat de Mallorca… són fets que fan que la gent, lluny d’aprovar-ho o no, entenga que no ens deixen cap altra alternativa que ocupar aules i facultats, interrompre en consells de govern o impedir congressos i reunions, tallar carreteres, encetar una vaga de fam…


Jo d’aquestes falles em quedaré amb la frase d’una d’aquestes converses de “des del franquismo que no veía una reacción así por parte del gobierno”.


I és que sempre va bé saber que, malgrat que s’encaboten a dir que tan sols som quatre estudiants radicals, i més enllà del 97% dels estudiants que votà a favor de la congelació del Procés, també comptes amb el suport de moltes altres capes socials: des d’agricultors, fins a professors de primària i secundària, jubilats…


Sembla que la campanya de criminalització dels estudiants no els està anant com esperaven; ans al contrari.



4 comentaris:

Anònim ha dit...

No, potser a la gent encara li quede un poc de cervell per veure que en aquestes imatges no som les estudiantes qui ens liem a porraes contra "indefensos" pallasos vestits de blau; però és increïble com seguixen manipulant els mass-media.

Per cert, el text m'ha recordat als diumenges quan, mentre dinem, els pares escolten com el meu cosí i jo despotriquem de rectors, degans, policia i falses democràcies! :P

Un beset Paco!
ens veiem!

Marina ha dit...

Toma desfogà!

Besets, pacs

Anònim ha dit...

Pot ser, els dinars familiars afloren el pitjor de mi mateixa: acabe enutjada amb tothom perquè pense que la ignorància hauria d'haver sigut un punt de l'ordre del dia més a eixa assemblea familiar.

El que ha passat a la UB és tan cruel i desanimat, que em fa por pensar que ha sigut real i que ens pot passar a nosaltres també.

Muak, perleta meua!

Mitrídates ha dit...

Tots tenim perles familiars de calibre, amic Paco... Un episodi més en la llarga de llista de tòpics i llocs comuns de la nostra diversa i alhora entrecreuada existència.

Divertix-te, que això és bo.